Els geògrafs abracem camps d’activitats molt diversos. I un exemple el tenim en el convidat a donar la conferència de la Societat Catalana de Geografia corresponent al mes de gener del curs 2011-2012. Es tracta de Joan Roca, geògraf especialitzat en història urbana, que des de fa gairebé quatre anys és el director del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. En la seva xerrada, “La ciutat, els museus de ciutat i la construcció d’Europa”, ens féu partícips de com es pot encarar la projecció d’un museu, des d’un punt de vista geogràfic.

Va començar desgranant com el concepte de ciutat “vella” és fruit de la ciutat nova. És el propi procés de creixement d’una ciutat el que genera la necessitat de plantejar com tractar els espais que van quedant antics de manera que es va forjant una història urbana. Joan Roca va precisar com Barcelona, que de bon començament va posar els fonaments per a la confecció d’una història de la pròpia ciutat amb erudits de la talla d’Aureli Capmany, va viure més tard una eclosió de la història nacional de Catalunya que en certa manera va anul·lar aquest corrent historicista local. No ha estat fins fa cosa de trenta anys que s’ha tornat a recuperar la historiografia sobre Barcelona. En aquesta línia Roca assenyalà que els museus de ciutat es fan ressò d’una manera de veure les coses que va més enllà d’un entorn nacional i que connecta amb altres ciutats. Ens va dir, en definitiva, que la força dels museus locals actuals rau en la seva capacitat de connexió i d’actuació en xarxa, més que no pas en les relacions amb els estaments institucionals que li son propis.

Pel que fa als orígens dels museus locals Joan Roca va recordar que, en general, no es tracta de museus de grans obres d’art sinó de museus que han recollit en un procés bàsicament acumulatiu les peces que poden estar al llindar del concepte d’art i que sovint són objectes expulsats per la modernització. La construcció de la Via Laietana a Barcelona és segurament un dels exemples més clars per a explicar aquest fenomen. Joan Roca va anar desgranant com aquest concepte acumulatiu, que ha arribat fins fa ben poc temps, canvia quan el museu es proposa d’explicar la “demos” és a dir la ciutadania. Els museus locals comencen a parlar dels ciutadans i aquest concepte encara s’amplia més amb la “museologia crítica” és a dir la voluntat d’introduir els visitants en el concepte de

museu. Va fer el símil del museu com a mirall de la ciutat on es reflecteix el propi usuari. És en aquest línia que els museus de ciutats han anat quedant fora del que Roca anomena “l’esclat patrimonial” per a esdevenir principalment un element aglutinador d’històries urbanes, socials o etnogràfiques. Aquest nou concepte, però, no està exempt de perills com poden ser el fet de caure en models basats en grans discursos per a elements molt petits o en models que giren al voltant del ciutadà, però de tal manera que l’esclat etnogràfic ha fet desaparèixer la història, en alguns casos fins del nom del museu.

Aquest és, precisament, el debat dels museus de ciutat: hi ha museus que no s’han mogut del segle XIX, fet que s’ha donat sobretot en grans capitals; d’altres, però, s’han preocupat d’innovar i han tingut la voluntat de construir una visió global de la ciutat més enllà dels quatre àmbits reduïts que solen buscar-hi la majoria de visitants. Curiosament aquest darrer model s’han donat en ciutats europees que no són capitals d’estat i va assenyalar com a casos reeixits els museus de Gant o de Liverpool com a exemples d’un esclat de museus locals que hi hagut en els darrers anys a Europa.

Finalment el conferenciant ens va parlar de la idea de ciutats i museus de ciutats com a connexió europea. Va reivindicar el paper dels museus de ciutats en la construcció d’Europa, a partir d’un trajecte que va de la història local cap a la història global. Aquest fenomen potencia la comparació entre ciutats de manera que enriqueix enormement la visió que se’n té. En aquesta sentit va recomanar, per exemple, d’anar a veure Riga amb ulls de Barcelona.

Va acabar enumerant algunes de les moltes característiques que han de contemplar els museus locals actuals, com ara l’adopció de nous formats, esdevenir think tanks potents, la necessitat d’inserir els museus de ciutats en el context cultural o l’establiment de llenguatges compatibles.

En definitiva va exposar el model evolutiu que han seguit els museus locals europeus més capdavanters, entre els quals es compta el museu d’història de la ciutat de Barcelona que ha fet seu aquest model i ha esdevingut una referència [Carme Montaner]

 
 
 
 
La fotografia del conferenciant és d'E. Bertran (SCG).