Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Triat i garbellat  :  l'estassat   :   Índex
Aquesta comunicació o convocatòria és endarrerida, depassada o debolida. Us l'havíem triat i garbellat en la data que figura a peu de plana. Potser encara sigui del vostre interès. Si més no, us l'hem reservat com a record històric.
 

 

La relació entre paisatge, Canvi Global i influència humana sobre el territori van ser els pilars en els quals es va fonamentar la conferència del passat dijous 15 de desembre de 2011, a càrrec del professor Josep Lluís Peña Monné, catedràtic emèrit de Geografia Física de la Universitat de Saragossa, que sota el títol de L'evolució del paisatge a l'holocè superior: clima, acció antròpica, va oferir una forma d'entendre el paisatge com el resultat d'un procés d'adaptació del medi natural a una situació ambiental determinada per raons climàtiques i/o antròpiques.

Partint d'aquesta premissa, la conferència es va dividir en tres seccions clau i va posar en relació els tres aspectes comentats. En primer lloc, quins són els efectes dels canvis climàtics juntament amb els efectes geomorfològics en el paisatge recent, com era la importància de l'home en el desenvolupament d'aquests, i de quines maneres podem reconstruir el paisatge.

Així doncs, la primera secció en relació als canvis climàtics, es va definir entorn del desenvolupament de fases glacials i interglacials del plistocè d'àmbit global i llarga durada, en contraposició a les fluctuacions climàtiques de l’holocè. Aquestes, es van posar en relació amb els cicles de taques solars, mínims de Maunder i cicles de Milankovitch, que tenen una durada més curta. En tercer i últim lloc, el professor Peña va fer referència a la rellevància dels esdeveniments climàtics excepcionals (inundacions i sequeres, principalment) espacialment molt localitzades i de curta durada.

La fotografia de professor Peña Monné, presa en el
transcurs de la confèrencia, és d'E. Bertran (SCG).

 

 

A aquests aspectes, cal afegir, la importància i rellevància dels processos afegits “d'acció humana i efectes geomorfològics” com l'eliminació de la vegetació i l'activació de processos de medis àrids i/o semiàrids, l'erosió artificial (crema i tala de boscos per canvis d'usos del sòl en relació amb la ramaderia), una acceleració de processos en ambients fràgils i d'alta erosionabilitat i condicions climàtiques de transició, i la seva relació amb l'augment de la concentració de gasos d'efecte hivernacle com el metà o el CO2.

Una vegada explicat això, el professor Peña va passar a resoldre la tercera i potser més controvertida incògnita, la relacionada amb la reconstrucció del paisatge. D'aquesta manera i a través d'exemples situats a les valls de l'Ebre i Huerva, a les rodalies de Saragossa, així com del Segre i Cinca, prop d’Artesa i Lleida, es van proposar dues possibles reconstruccions del paisatge previ des d'una òptica geoarqueològica: el model d'evolució d'abrics rocosos i el model combinat d'evolució de vessants i valls. La primera proposta fa referència als buits per erosió diferencial en l’alternança de sediments tous i capes de major resistència litològica. D'aquesta manera es poden generar els esmentats abrics, susceptibles de ser utilitzats per l'home. El segon model fa referència a la modificació del medi natural davant petites fluctuacions climàtiques en combinació amb la intervenció humana, tant més efectiva en espais d'alt pendent, com ara petites valls -vals- sobre litologies de guixos i argiles fàcilment erosionables, mitjançant escolaments accelerats i les seves diferents modalitats.

En directa relació amb aquests models es va observar com el modelatge antròpic dels abrics es va realitzar durant l’edat del bronze, això és, durant l’Òptim climàtic atlàntic i continuant la regularització del vessant durant etapes més fredes (del subboreal al subatlàntic). Un patró semblant es va observar en el segon model, ja que la incisió dels cursos a les valls va ser definida per raons antròpiques durant etapes més càlides (òptims atlàntic i romà, respectivament) i de forma natural per pulsacions més fredes (Petita Edat del Gel).

 
Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Arnal Ahulló, Josep M.; Feliu Iglesias, Pau (2011): "Sobre l'evolució del paisatge a l'holocè superior. Ressenya de la conferència de Josep L. Peña Monné a la Societat Catalana de Geografia, SCG (15 de desembre de 2011)". Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S98991.htm

 

 

Cap igualment comentar la relació dels pous de gel com a indicadors antròpics d'aquestes etapes més fredes, sobretot durant la Petita Edat del Gel. Igualment cal comentar que durant les pulsacions més fredes es va indicar sobre la major competència dels processos fluvials, per crescudes degudes a pluges torrencials que canvien el traçat dels rius, i poden desmantellar la xarxa prèvia d'assentaments o fins i tot algunes de les vals, deixant-les penjades, com ocorre als cingles d’Alfajarín, Saragossa, generats no per raons tectòniques com apuntà Pierre Birot, sinó per processos d'erosió fluvial.

El professor Peña va incidir igualment en el fet que el desenvolupament tant natural com antròpic dels vessants és diferencial, de manera que en bona part dels vessants dels exemples proposats de la vall de l'Ebre s'observa una dissimetria N-S, i com que això influeix en el desenvolupament de la vegetació, aquesta és major als vessants d'ombria, molt més regularitzats, que als de solana, on predomina l'erosió.

A més, de definir els models de reconstrucció de paisatge, es va mostrar la bateria d'indicadors d'influència antròpica i les maneres de datar-la, com ara l'existència de paleosòls amb nivells cremats, restes de ceràmiques ibèriques i romanes, monedes, restes de construccions en nivells de terrassa. En relació a les datacions es van tractar els mètodes clàssics, com els de desintegració radioactiva de plom 206/208, la dendrocronologia, l'anàlisi de ramificació arbustiva o la liquenometria.

Com a conclusió, l’exposició de Josep Lluís Peña va demostrar que els models de reconstrucció de paisatge atorguen a l'acció antròpica un paper clau a l'hora de definir processos geomorfològics durant pulsacions climàtiques càlides en relació amb els assentaments de les edats del bronze i del ferro, així com del període iberoromà. [Josep Maria Arnal Ahulló i Pau Feliu Iglesias]

Podeu consultar alguns dels esquemes projectats:
 

 
  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina actualitzada el
31 de desembre de 2011
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxix
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat