Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Triat i garbellat  :  l'estassat   :   Índex
Aquesta comunicació o convocatòria és endarrerida, depassada o debolida. Us l'havíem triat i garbellat en la data que figura a peu de plana. Potser encara sigui del vostre interès. Si més no, us l'hem reservat com a record històric.
 

Dimecres 15 de juny de 2011 se celebrà, a la sala Joan i Pere Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la sessió de cloenda del curs 2010-11 de la Societat Catalana de Geografia (SCG), anomenat Segon curs del 75è Aniversari. La lliçó acadèmica indispensable duia per títol Los límites del planeta y el cambio climático i fou dictada pel Dr. Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona, davant la presència d’un públic entregat, com no podia ser altrament.

Va obrir l’acte el president de la SCG, Francesc Nadal, qui va fer una breu presentació del conferenciant, tot destacant-ne la vessant investigadora, palesa en la publicació de 25 llibres i uns 400 articles, així com el seu prestigi acadèmic, palès en el seu recent ingrés a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Finalment, el president Nadal posà de relleu que Javier Martín Vide és president de l’Asociación de Geógrafos Españoles, el primer que al mateix temps és membre de la SCG.

Un cop degudament agraïts els mots de presentació i la invitació de la Societat, el professor Martín Vide encetà una conferència que si un no el coneix no dubtarà a qualificar d’extraordinària. Qui el coneix en dirà magnífica, perquè ens té prou ben acostumats. Començà per fer proselitisme sobre la Geografia: “La Geografia, que abans servia per descobrir i descriure territoris, ara serveix per mirar d’entendre i explicar el món en tota la seva complexitat, per intervenir en el territori.”

Continuà, adreçant un esguard als “límits del planeta”. Com a demostració, tractà de la gran disparitat que hi ha quant al sostre demogràfic del món, que experts situen entre 6.800 milions de persones i 98 miliards. Com a causes d’aquesta incertesa apuntà que al segle XX hi ha hagut un gran creixement de la població i de la tecnologia, ha aparegut una capacitat impensada de destrucció massiva de la vida, ha esdevingut molt efectiu el control de la natalitat ensems que augmentava l’esperança de vida en néixer, s’ha alterat el medi cosa de no dir i, fins i tot, hom pot plantejar la possibilitat d’emigrar de la Terra.

En començar a parlar del canvi climàtic, dedicà una estona al clima entès com un sistema que té en compte l’atmosfera, però també la hidrosfera, la criosfera, la litosfera, la biosfera i, fins i tot, un subsistema socioeconòmic, ja que a hores d’ara és inqüestionable la incidència del consum de combustible fòssil en el canvi climàtic: “Tothom pot ser agent del canvi climàtic i tothom pot esdevenir-ne víctima”- digué Martín Vide, qui amb l’ús deliberat del verb poder defugí qualsevol to apocalíptic.

El professor Martín Vide s’ocupà, després, de l’escalfament global, per a la qual cosa recomanà la consulta del 4t informe de l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), disponible a Internet (www.ipcc.ch), que recull una munió aportacions de qualitat garantida (2.500 experts revisors se n’encarreguen de preservar-la). Aquest magne document conclou que l’escalfament global del planeta és inequívoc, inusual i antròpic (Martín Vide hi afegeix “inquietant”). Ara el Sol i els volcans, com agents que poden modificar el clima, ja no estan sols. Ara hi ha un actor nou: l’ésser humà.

 
;

 

L’efecte hivernacle, provocat per la concentració de gasos com el diòxid de carboni (CO2), el metà i l’òxid nitrós, ha deixat de ser beneficiosa. Abans feia el planeta confortable (amb una temperatura mitjana de 15 graus). Ara l’emissió d’aquests gasos és excessiva (es pot consultar la concentració actualitzada de CO2 a CO2now.org) i ningú no posa en dubte l’escalfament global. Les dades de què un disposa són aclaparadores: registres de temperatures dels darrers segles que indiquen increments de les mitjanes, minva de la coberta de neu i gel a l’hemisferi nord (amb pregon retrocés de les glaceres) i augment del nivell mitjà del mar.

El professor Martín Vide aportà resultats de les seves últimes recerques, que demostren com al segle XX la temperatura ha augmentat a la Península Ibèrica, i encara que les precipitacions totals no hi assenyalen cap tendència, sí que s’enregistren canvis en el règim pluviomètric estacional. Hi ha una notable expansió vers l’oest dels règims amb màxims tardorencs, en detriment dels primaverals: “A Madrid, l’estació més plujosa ja no és la primavera.”

Pel que fa a Catalunya, la investigació darrera es refereix al període 1950-2008 i demostra ben a les clares l’augment de la temperatura mitjana anual cosa de 0,17 – 0,24 graus (poca broma!

Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Bertran Gonzàlez, Enric (2011): "Els límits del planeta i el canvi climàtic. Ressenya de la conferència de Javier Martín Vide a la Societat Catalana de Geografia, SCG (15 de juny de 2011)". Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S98661.htm

 		 

 

Això significa 2 graus en 100 anys!), l’increment de les temperatures màximes a raó de 0,23 – 0,32 graus la dècada (ço vol dir que a l’estiu fa, com més va, més calor), el major nombre de nits tropicals (el termòmetre no baixa de 20 graus) a la ciutat de Barcelona i la pujada de la temperatura de l’aigua del mar a diversos nivells de profunditat (cosa sabuda gràcies a les rigoroses mesures diàries efectuades per Josep Pascual, un afeccionat de l’Estartit).

A la qüestió sobre què ens depara el futur, el Dr. Martín Vide contestà amb el dibuix d’un escenari d’escalfament durant el segle XXI, entre 1,4 i 4 graus. Aquest escalfament serà global, però desigual. Serà més gran als continents i les altes latituds boreals, i menor a l’oceà austral i en zones septentrionals de l’Atlàntic. Pel que fa a les precipitacions, augmentaran, ja que en un planeta més càlid hi haurà més evaporació, però es desplaçaran vers al nord i deixaran una mediterrània més seca. Tot plegat comportarà un augment de riscos climàtics, que afectaran els béns i les vides humanes.

Davant d’aquest panorama, el professor Martín Vide proposà dues accions claus: mitigació i adaptació. La primera consisteix a mirar de limitar l’emissió de gasos causants de l’efecte hivernacle per reduir l’escalfament tant com es pugui. La segona es refereix a intentar desenvolupar accions per treure el màxim profit de les noves condicions ambientals, limitant-ne, així, els impactes. [Enric Bertran]

 
La fotografia del conferenciant
presentat per F. Nadal és d'E. Bertran (SCG).
 
  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina actualitzada el
20 de juny de 2011
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxx		 Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.		     Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat