L’Institut d’Estudis Catalans
L’Institut d’Estudis Catalans (IEC), acadèmia de les ciències i les humanitats, fundada el 1907, és la primera corporació acadèmica de les terres de llengua i cultura catalanes, membre de ple dret de la Unió Acadèmica Internacional des del 1922.
L’IEC és integrat per 186 membres numeraris o emèrits procedents de tot el territori lingüístic i 70 membres corresponents representatius de les relacions de la nostra institució amb la comunitat científica internacional, i compta amb 28 societats filials de tots els camps de coneixement, amb uns 10.000 associats en el conjunt del territori. Així mateix, té adherits 111 centres d’estudi locals, que mostren l’arrelament de la comunitat investigadora en tots els indrets del nostre àmbit cultural.
La comunitat de llengua i cultura catalanes, subjecte de drets nacionals
La comunitat de llengua catalana ha participat molt significativament al llarg de la història en el desenvolupament de la civilització europea, en tots els aspectes, des dels mateixos orígens dels pobles romànics. Avui, tant per les dimensions —milions de catalanoparlants— com pel dinamisme que té, reclama una consideració igualitària entre les llengües i cultures del món.
Les seves característiques s’adiuen amb els principis de la Carta de les Nacions Unides, que garanteix la igualtat de drets i l’autodeterminació dels pobles (article 1.2), i també, en el cas dels territoris que no han assolit la plena sobirania, el reconeixement dels interessos dels seus habitants, el respecte de la seva cultura i el desenvolupament progressiu del seu autogovern, d’acord amb les aspiracions polítiques que tenen (capítol XI). L’article 1 dels Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics i de Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966) estableix que tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació i, en virtut d’aquest dret, poden decidir lliurement el seu estatus polític i aspirar lliurement al seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
|
La comunitat de llengua i cultura catalanes constitueix, amb tota evidència, una nació que mereix un reconeixement igualitari en el marc dels estats respectius en què s’inscriu, i també en el marc de la Unió Europea i de les Nacions Unides. Cadascun dels territoris en què es troba actualment fragmentada aquesta nació té el dret legítim i inalienable de decidir de quin estat vol formar part, tant si és l’Estat en què ara s’inscriu com si aspira a la construcció d’un estat específic diferent. Cap acció democràtica legítima no pot contradir i menys encara criminalitzar aquest dret dels ciutadans catalans. Ningú, en un marc polític democràtic, no pot decidir quina ha de ser la nació dels altres.
Per més que el nostre cas no és el d’una minoria nacional, sinó el d’una nació minoritzada, cridem l’atenció de tothom sobre la insuficiència de la protecció de les minories en el sistema polític internacional, que és incapaç d’impedir la greu contradicció que implica el fet que les majories estatals puguin decidir quin és el destí de les minories, i desposseir-les del seu dret a decidir sobre els recursos propis i sobre el futur de les llengües, les cultures i els territoris respectius, i anul·lar, d’aquesta manera, la primacia social que tota llengua i cultura mereix tenir en l’hàbitat propi. És massa limitada l’eficàcia de documents com la Convenció marc per a la protecció de les minories nacionals (1995), la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (1992) o la Recomanació 1735 de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa sobre el concepte de nació, del 26 de gener de 2006, el punt 12 de la qual afirma que és necessari adoptar una aproximació més tolerant en les relacions entre l’Estat i les minories nacionals, que culmini en l’acceptació genuïna del dret de tots els individus de pertànyer a la nació que senten que pertanyen, sigui en termes de ciutadania o en termes de llengua, cultura, tradicions i voluntat de pertinença.
seguir >>>
|
