El dijous 17 de febrer de 2011 va tenir lloc la conferència mensual de la Societat Catalana de Geografia. En aquesta ocasió la convidada va ser la professora Francesca Segura del Departament de Geografia de la Universitat de València, qui va parlar sobre el tema: La pantanada de Tous 25 anys després. Lliçons d’un desastre. A l’acte que va començar puntualment a les set del vespre hi van assistir al voltant de 40 persones.
La revinguda del Xúquer del 19-20 d’octubre de 1982 ha passat a la història com la de Santa Irene o, més popularment, com la pantanada de Tous. La sinonímia utilitzada entre riuada i pantanada deixa ben clara l’associació d’idees que es va produir a la Ribera del Xúquer. Tanmateix, es tracta de fenòmens diferents: la Ribera va patir dues inundacions: la natural, produïda el 20 d’octubre al matí, que va afectar la Ribera i la Vall d’Aiora i Cofrents, i una segona, provocada per l’onada deguda al trencament de la presa a última hora de la tarda. El total de morts per ambdues inundacions va ser de 25, la major part, per les inundacions causades aigües amunt del pantà de Tous. De fet, les víctimes mortals aigües avall van ser només 3 persones. Per tal d’aclarir les responsabilitats per les morts i els danys provocats, al jutjat de Xàtiva es va obrir un procés judicial que ha produït diverses sentències des de 1983 fins a l’actualitat.
Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Úbeda Cartañà, Xavier (2011): "La pantanada de Tous vint-i-cinc anys després : les lliçons. Ressenya de la conferència de Francesca Segura a la Societat Catalana de Geografia, SCG (17 de febrer de 2011)". Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S98331.htm |
X. Úbeda (SCG) va presentar la conferenciant, com posa de manifest la fotografia superior. A la dreta: la presa de Tous esventrada (fotografia de F. Segura).
|
|
|
Amb motiu de la commemoració dels 25 anys d’aquells fets, es va tenir l’oportunitat de consultar la documentació que va generar el judici. El sumari mostra que va haver-hi unanimitat a afirmar que el disseny de la presa era correcte, però les comportes i el seu funcionament, així com la situació administrativa en què es trobava la presa, van provocar una forta controvèrsia. Les precipitacions als diferents observatoris --que en principi, com a dades objectives, haurien d’haver convocat l’acord de les parts-- van esdevenir un cavall de batalla, cosa comprensible si tenim en compte que suposen l’entrada per als models hidrològics i que en depenen els hidrogrames resultants.
El cabal punta que va entrar a Tous, si es fa cas dels hidrogrames presentats per les parts, va oscil·lar entre 6.000 i 10.000 m3/s, diferència que pot semblar fins i tot escandalosa. Per contra, els 15.000-16.000 m3/s generats per l’onada de l’enfonsament de la presa, sembla que va acontentar totes les parts.
Qüestió ben diferent va ser l’alçada que l’aigua va assolir a la plana d’inundació: malgrat que l’aigua deixa marques ben clares, la seva interpretació és incerta i encara més les hores de pujada i de baixada de l’onada. El paper de l’autopista i d’altres infraestructures a prou penes es va discutir, i tampoc no va importar gaire saber com va entrar l’aigua a les diverses poblacions.
La conferenciant va deixar clar que el procés judicial va ser molt complicat: entre unes coses
|
|
i altres va durar des de 1983 fins a 1997 i encara avui se n’està executant la sentència. Com a conseqüència dels diferents judicis, tant les acusacions com les defenses, presentaren nous peritatges i contraperitatges.
A partir d’aquesta informació i d’algunes publicacions que va generar la pantanada, en aquesta conferència, ens va plantejar un doble objectiu: d’una banda intentar explicar els fets científics basats en els peritatges presentats al judici; i d’altra, analitzar quines lliçons s’han extret d’aquella catàstrofe i si hem sabut aprendre d’aquells fets.
Avui dia, i arran de catàstrofes com la Pantanada de Tous, han millorat les preses. Per exemple, la presa de Tous, a l’actualitat, té una paret més elevada per tal que la làmina d’aigua en cas d’avinguda sigui més regular. També hi ha instruments per tal d’avisar aigües avall de possibles problemes d’inundacions, como ara els sistemes d’alarma o SAIH. El 1995 es van crear els “Plans especials de risc d’inundacions”, que al País Valencià estan en vigor des de 1999.
Tot i això, tal com va mostrar en fotografies actuals de la plana al·luvial del riu Xúquer, s’han construït en plena àrea d’inundació moderns edificis i equipaments, que cal preveure que un dia o altre també es veuran afectats per inundacions. Perquè tal com diu la conferenciant, d’inundacions sempre n’hi haurà i encara avui dia no hi ha una ordenació territorial clara sobre els espais inundables. [Xavier Úbeda]
|
 |
|
