“La geografia veritable, la de l’acció, cal que resti com el monopoli dels estats majors de les superpotències o de les grans empreses multinacionals? No pot interessar també un nombre més gran de ciutadans?” Aquests interrogants plantejats per Yves Lacoste van ser l’esca de la creació de la revista Hérodote (1). Som al 1976: l’escola francesa de geopolítica acaba de néixer.

En el seu darrer llibre (2), el geògraf retorna a l’enrenou primerenc. La publicació del primer número de la revista, seguit per l’aparició, alguns mesos més tard, de la seva obra més cèlebre, La géographie, ça sert, d’abord, à faire la guerre (3), provoquen la indignació de les jerarquies de l’escalafó universitari. Pel fet d’atorgar un espai considerable a la reflexió epistemològica i a la crítica d’una disciplina que girava l’esquena a les qüestions polítiques, Hérodote s’afegirà a la refundació de la geografia a França.

L’escola francesa de geopolítica va néixer a la universitat experimental de Vincennes, fundada l’endemà del Maig del 68. Lacoste en forma part des de la creació mateixa i s’entesta a provar als estudiants que “la geografia també podia ésser progressista de totes passades”. Ben aviat, un grupet li va fer pinya. “En comptes de dissertar, com fan alguns, sobre la pretesa il·legitimitat epistemològica de la geografia ja sigui física o bé humana (...), ens hem plantejat la qüestió de la seva raó de ser: per a què serveix la geografia? ” El 1972, en plena guerra del Vietnam, el geògraf va fer cap a Hanoi, reclamat per les autoritats nord-vietnamites per a inspeccionar els bombardejos dels dics del riu Roig per l’aviació nord-americana. Viatjant de nit, efectua la cartografia dels impactes de les bombes i posa de relleu el propòsit de provocar inundacions devastadores a les planes molt densament poblades del Vietnam del Nord.

Al fil de les seves experiències “sobre el terreny” Lacoste afegeix una presentació dels seus treballs sobre el Tercer Món (el tema de la seva tesi) i del mètode d’anàlisi geopolítica. El seu enfocament rebutja la possibilitat de “lleis geopolítiques” i es remet a l’anàlisi de les rivalitats pel poder entre estats i a l’interior dels estats per a controlar els territoris, als actors dels conflictes i de les seves figuracions.

L’evocació de la seva trajectòria permet a l’autor homenatjar François Maspero, el primer editor d’Hérodote, i evocar l’obra de Julien Gracq i les seves “novel·les geopolítiques”. La col·lecció converses es clou amb un reguitzell de reflexions sobre la relació entre la nació i la temàtica postcolonial, la qual revisa, per bé que no pas de manera exclusiva, d’acord amb un enfocament geopolític. “La idea de nació suscita interrogants sempre renovats”, constata el geògraf, ben disposat al debat sobre la identitat nacional en la perspectiva de la natura i l’extensió de la “fractura colonial” (4). Tanmateix, com sigui que mai no ha estat tan desgavellada com ara, “la reflexió geopolítica, si fos aconduïda per un bon nombre de ciutadans, seria (...) un mitjà per a conjurar un bon nombre de perills”.

A més a més de la presentació sintètica de l’obra d’un dels geògrafs francesos més importants de tostemps, aquest llibre va enriquit amb els elements contextuals necessaris per a repassar i entendre el treball de tota una vida. [Paul Vannier; Le Monde Diplomatique, febrer de 2011, p. 24; versió catalana de Pau Alegre]