Dijous 27 de gener de 2011, a la sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el doctor Albert Pèlachs, professor del departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va dictar una conferència sobre L’evolució paisatgística de la Vall Ferrera als darrers dos mil anys. La lliçó científica, patrocinada per la Societat Catalana de Tecnologia (SCT), va ser retransmesa en directe per Internet i estarà disponible aviat a la videoteca virtual de l’IEC. L’acte va ser introduït pel president de la SCT, l’enginyer Josep M. Fuertes Armengol, qui va haver d’excusar l’assistència de l’altre ponent anunciat a la convocatòria, el doctor Ermengol Gassiot Ballbé, professor del Departament de Prehistòria de la UAB, absent per problemes de darrera hora. El president Fuertes Armengol va presentar el Dr. Pèlachs com a estudiós de la geografia del paisatge i com a investigador en l’àmbit de la geohistòria ambiental en zones de muntanya, fet que l’acreditava com analista de la dinàmica del paisatge vegetal.

El professor Pèlachs va començar per dir que l’exposició que es disposava a encetar era fruit d’una recerca coral, endegada des del GRAMP (Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i paisatge), de Departament de Geografia de la UAB, amb la col·laboració de professionals d’altres disciplines, entre els quals l’arqueòleg Ermengol Gassiot, amb qui havia preparat de conjunt la present conferència. Sense més preàmbuls, el Dr. Pèlachs va estructurar la seva intervenció dos blocs principals: la geohistòria ambiental i la recerca arqueològica. Rere situar el marc de la investigació al Pirineu de Lleida els darrers dos mil·lennis, va establir com a punt de partença la definició legal de paisatge i el model GTP (Geosistema, Territori i Paisatge), mètode d’anàlisi del paisatge, definit pel geògraf francès Georges Bertrand (vegi’s Treballs de la SCG, 50), que en proposa tres enfocaments, el naturalista, el socioeconòmic i el cultural.

Seguidament, Albert Pèlachs es va ocupar de les tècniques d’anàlisi dels carbons de fusta extrets del sòl i de la configuració de diagrames pol·línics (amb dates i indicacions percentuals dels grans de pol·len de

cada espècie), que permeten de fer-se una idea molt aproximada de les paleovegetacions llenyoses i la resta de la coberta vegetal en una època determinada, així com de la seva mobilitat temporal. El ponent va mostrar aplicacions d’aquests procediments al llac Llebreta, a la torbera d’Estanilles i a l’estany de Burg. L’estany de Burg (actualment reblert), al terme de Farrera, al Pallars Sobirà, va ser l’exemple on Pèlachs es va esplaiar. Les raons adduïdes van ser l’existència d’un registre sedimentari potent, en un medi antropitzat per la metal·lúrgia antiga del ferro i la diversificació d’usos del sòl, amb camps de conreu i pasturatges. Aquí rau un important gruix de la recerca, que paga la pena de consultar a la tesi doctoral del conferenciant i que assumint el risc de fer-ne una reducció excessiva un pot esquematitzar en tres moments històrics: la progressiva substitució dels caducifolis per les coníferes, fins fa 2.500 anys, si fa o no fa, amb una correlació amb l’evolució del clima; l’afaiçonament del paisatge, amb l’aparició d’activitats agrícoles i ramaderes, així com de l’explotació del ferro, en època ibèrica i romana; i la configuració del paisatge tradicional (tal com es va mantenir fins als cinquanta del segle passat), amb l’extensió dels usos agraris, ara descrits.

El bloc de la recerca arqueològica, que corresponia desenvolupar al Dr. Ermengol Gassiot, va ser abordat pel ponent amb la mateixa solvència que els anteriors. Pèlachs el va caracteritzar per la importància de l’explotació del ferro en la configuració de la vall Ferrera. Així, doncs, va tractar de les evidències d’aquesta activitat minaire (especialment interessants són les mines datades a partir del Tractat dels Pirineus, quan la indústria d’armes de Ripoll va restar òrfena de mineral i va caldre buscar noves localitzacions: va començar aleshores l’època d’esplendor de la farga a la vall i la proliferació de carboneres. Ep! El GRAMP n’ha inventariades més de 900 al bosc de Virós!) i la seva repercussió en la configuració del paisatge, sense oblidar, val a dir, l’estudi d’assentaments ramaders, ja des d’època romana, o la catalogació de restes ceràmiques.

En acabant, el professor Albert Pèlachs va dir que la geohistòria ambiental és possible gràcies a una tasca interdisciplinària que fa servir tècniques diverses per a localitzar en l’espai i en el temps la composició, l’estructura i la biomassa forestal, les variacions climàtiques, l’ocupació humana i les seves activitats, en el benentès que la configuració del paisatge actual és conseqüència de la interacció al llarg de la història entre societat i medi natural. [Enric Bertran]