producció elèctrica practicada per l’Estat amb camuflatges populistes (rescat financer d’empreses, dèficit diferencial, venda tarifada, etc.). Tot amb tot, però, aquestes actuacions no poden amagar la privatització de beneficis i la socialització de costos que presideix el sistema productiu d’electricitat. En fi, és un sistema basat, sobretot, en procediments insegurs (nuclears), insostenibles (carbó, fuel) i, en bona part, obsolets. Aquest tret, el quart, de conjunt amb el cinquè, l’empremta social negativa que les centrals elèctriques deixen caure en el seu entorn immediat, palesen, precisament, l’impacte territorial que exerceixen a Catalunya, més esclatant encara per l’oposició geogràfica prou manifesta entre els àmbits de producció, les Terres de l’Ebre en primer lloc, i el de consum principal, la metròpoli catalana. Hem arribat al conflicte.

Aquest panorama no podrà ser redreçat pel Pla d’Energia de Catalunya (2006-2015). A més a més de la liberalització total del sector decretada el 1998, també té en contra els efectes de la crisi econòmica i la caiguda de la demanda ja esmentada. Les previsions de noves centrals tèrmiques de cicle compartit i d’eòliques, amb un increment del 40% de la potència (contra un creixement demogràfic previst del 22%) han esdevingut irreals a més a més d’ineficients: una unitat de PIB cada volta costa més unitats d’energia. Així mateix, el Pla suggereix pautes de localització de les noves centrals en un patró que aprofundeix els desequilibris territorials de Catalunya. No en podem esperar gran cosa.

La tercera part de la conferència va ser destinada a la revisió de la implantació de les centrals d’energia eòlica a Catalunya, amb alguns apunts sobre la solar. L’oportunitat d’aquest repàs venia tant per ser una de les alternatives a la producció insegura i insostenible esmentada en la caracterització del model elèctric com per l’impacte territorial que exerceix a les Terres de l’Ebre. En aquesta darrera faceta, el conferenciant va poder lluir la seva competència com a especialista d’arquitectura del paisatge en remarcar com en pot ser de feixuga i frustrant la visió de tantes carenes “emmolinades.” És un afegit a la pobresa que experimenten les comarques de la cantonada sud-occidental de Catalunya. I encara rai que ha pogut ser limitat mitjançant la declaració com a parcs naturals de paratges tan significats com el Montsant i els Ports.

L’exposició de Sergi Saladié va aconseguir mantenir les distàncies degudes amb el territori i la societat, per més involucrat que un hom hi pugui estar, com cal en qualsevol tractament científic. Les diverses llistes enfrontades de “pros” i “contres”, avantatges i desavantatges, beneficis locals i necessitats globals, etc., que va mostrar per a il·lustrar les controvèrsies entre l’administració i les empreses, d’una banda, i els moviments territorials i socials, de l’altra, són testimoni del tarannà pedagògic, l’esperit crític i l’esforç documental que va demostrar al llarg d’una conferència que, de ben segur, va ser molt profitosa a tots els assistents. [Pau Alegre, 20 de gener de 2011]

 
La fotografia del conferenciant és d'E. Bertran (SCG).