Sukkwan Island és el nom d’una illa perduda davant la costa d’Alaska. Està habitada per óssos i llops i tan sols s’hi pot accedir amb vaixell o hidroavió. Aquí és on Jim decideix dur el seu fill Roy de tretze anys per passar un any vivint com robinsons en una cabana de fusta, cercant una innocència perduda al costat d’una natura tan salvatge com inhòspita. La idíl·lica aventura, però, es capgira fins al drama violent per adoptar el to d’una història de suspens. Amb un estil breu i punyent, David Vann s’endinsa en aquests paratges de boscos humits i muntanyes escarpades que en el fons no fan més que reflectir la psicologia d’un pare que no aconsegueix deslliurar-se del seu passat, i la d’un fill que es veu arrossegat en la seva caiguda. Sukkand Island és el debut literari de David Vann i als Estats Units es va publicar dins el volum Legend of a suicide. La novel·la ha aconseguit un gran èxit de vendes als Estats Units i a França, on ha rebut del premi Medicis 2010. David Vann va néixer a l’illa d’Adak, a Alaska, i actualment viu a Califòrnia. Si bé ha escrit altres llibres després, és amb la recuperació d’aquesta primera nouvelle que ha aconseguit cridar l’atenció de la crítica i el públic. Vann no se n’amaga: el rerefons de la història és altament autobiogràfic.

Quins aspectes personals apareixen en la novel·la?

Esta basada en la meva vida. Com Roy, el nano de 18 anys, vaig néixer a Alaska i quan els meus pares es van divorciar em vaig instal·lar a Califòrnia. El meu pare em va demanar que l’acompanyes a una illa d’Alaska per viure un any amb ell. Li vaig dir que no, i poc després es va suïcidar. Tot el que passa a Sukkwan Island és ficció perquè mai no he estat en aquesta illa, però he recreat que podria haver passat si al final aquell nen de 13 anys hi hagués anat.

Quin paper juga la natura en la novel·la?

Volia descriure el paisatge per mostrar l’interior dels personatges. Conec bé els boscos i els rius d’Alaska i fa deu anys que intento escriure sobre aquest entorn tan salvatge. De fet, volia mostrar aquest món feréstec com un mirall que reflecteix l’angoixa i la culpa del pare, al mateix temps que la por del nen. Quan el pare es perd al bosc, en el fons es perd dins d’ell mateix. M’agraden els escriptors que descriuen els paisatges com a part de la història, penso en Marilynne Robinson a Housekeeping, en Cormac McCarthy a Meridià de sang i en les obres de la poetessa Elizabeth Bishop i en Annie Proulx. Recordo quan el meu pare pescava salmons. Una vegada en va pescar un de ben gros i li va costar molt treure’l de l’aigua. Així veig jo la creació dels paisatges: és una imatge que creix lentament fins a imposar-se.

Com explica que en Roy se senti observat en la natura?

Això és el que jo sentia quan era petit. Fins i tot quan ara torno a Alaska encara em sento així. És com si els óssos i els llops m’observessin. Per a mi el bosc és un lloc mitològic i no pas simple natura. El fet de sentir-se observat reflecteix el descontentament amb el món, un no sentir-se còmode, un no trobar un lloc en el món, un sentiment que sempre m’acompanya.

[...]

Com Robinson Crusoe, pare i fill estableixen una relació d’explotació envers la natura, més que gaudir-la.

La naturalesa no té un significat per ella mateixa. La veig com un mirall on tots dos intenten escapar, però no poden. Necessiten estar en actiu tota l’estona, no poden parar ni dos minuts, acaparen més menjar del que necessiten, talen arbres. En el fons, no són capaços de relaxar-se i contemplar l’espectacle.

Alguns crítics han comparat la seva novel·la amb El cor de les tenebres, de Conrad.

És un llibre realment fosc i quan el llegeixes no saps ben bé què passa. Només sents la tensió i l’horror i el vuit. Psicològicament m’ha influït, però crec que Sukkwand Island és més generosa envers el lector. És més fàcil de llegir i menys ambiciosa.

[...]