Em trobo treballant a l’Estat d’Oaxaca, Mèxic, en una comunitat indígena chinanteca, a la Sierra Madre d’Oaxaca, un territori muntanyós, cobert d’una densa massa de boscos nebulosos. Una de les característiques de la comunitat és el lligam amb el territori. La seva divisa: “No destruirem mai el que tenim, representaria destrossar el futur dels nostres fills”. I continuen: “No volem perdre la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres boscos”, ”veiem les grans amenaces que concorren en d’altres zones, com han destrossat el territori, l’aigua i els boscos, que per a nosaltres son l’esperança de futur”. Són les primeres reflexions que sorgeixen des d’un treball participatiu amb tota la comunitat i verbalitzades per un dels seus líders, Pedro Osorio. Voldria que aquesta introducció no s’entengués com un enfilall de curiositats exòtiques, ben al contrari, vol ser el canemàs d’una reflexió sòbria d’una comunitat ni millor ni pitjor que la nostra, amb semblances i dissemblances, però tanmateix profundament alliçonadores.

Seguint el mirall chinanteca, Catalunya té una cultura, una llengua, uns boscos, que ens defineixen amb claredat com a poble. Quin futur ens espera en cadascuna de les tres dimensions? És aquí on demanaria al nou president la màxima seriositat, solvència i compromís enfront de la crisi ambiental. La meva reflexió està basada en una estima inequívoca cap al meu país, Catalunya, sense deslligar-la del necessari compromís global. De nou he rebut una alenada d’estímul positiu d’una comunitat “en vies de desenvolupament”, segons nosaltres, els “desenvolupats”.

President, és hora de prendre’s molt seriosament el medi ambient, no com un component sectorial, sinó com un tot. No com un tema de quatre conservacionistes, sinó com el gran repte del futur. Ara mateix recordo les paraules de Nelson Mandela, quan a Pretoria, en ocasió dels Global 500 de l’ONU, ens va recordar que la gran causa per al futur de la humanitat és la lluita pel medi ambient, entès aquest en la seva dimensió més holística i social, i no fragmentada, com se sol veure. En efecte, avui, amb dades a la mà, se sap amb detall que el nostre model productiu i de mobilitat coixeja, perquè, es fonamenta en els hidrocarburs fòssils, que no es renoven, amb unes disponibilitats extractives cada dia més limitades, recursos que tindran el seu peak oil d’aquí a vuit o deu anys. Avui, si bé estan sorgint noves vies energètiques per la mobilitat, no es pot dir el mateix pel que fa als sistemes productius, que en depenen en un 70%. La derivada negativa d’aquest model de dependència energètica i productiva, sense dubtar de les seves bondats – el desenvolupament científic, tecnològic i social – és que ha generat una de les problemàtiques més notòries de la història de humanitat: l’escalfament global, sobre el qual no s’hi val a fer bromes. No és una qüestió de fe. La certitud d’aquest procés presenta una casuística perfectament coneguda, consensuada per la majoria de la comunitat científica. Tanmateix, és freqüent observar que, quan es formulen arguments amb dades ponderades, alguns destinataris orientin la seva mirada cap un altre costat.

La cimera de Cancún

Sortint de la Chinatla oaxaqueña, demà assistiré com a convidat ponent a Cancún a la Cimera del Clima, concretament al Forest Day, que donarà el tret de sortida del 2011, Any Internacional dels Boscos. Sense gaire optimisme, esperem que els polítics estiguin a l’altura del moment històric, que els estats consensuïn polítiques sinceres que permetin renovar els caducs i incomplerts acords de Kyoto – enguany, per primer cop Catalunya ha assolit els objectius. Tot i la gran complexitat, és urgent assolir acords que condueixin a la necessària reducció d’emissions, única via per superar la gran crisi ambiental a causa de l’escalfament global.

President, amb la més convençuda modèstia personal, us poso al damunt la taula, en positiu, la importància d’entendre la problemàtica ambiental com allò que alguns reconeguts científics denominen crisi civilitzatòria, no de civilització, sinó civilitzatòria, ja que afecta no tan sols una civilització específica sinó que és transversal, planetària. Conceptualment, el nostre model no és universalitzable. Si l’equitat i la solidaritat que subscrivim la majoria del ciutadans es fes extensible a tot el Tercer Món, necessitaríem dos planetes Terra més.

S’han d’aprofitar en positiu els avenços científics, tecnològics i culturals per buscar vies sostenibles de relació i apropiació amb el medi i el territori que ens envolta i suporta. La sostenibilitat pot ser un camí. Aquest mot que tanta fortuna ha fet des que l’informe Brundtland (1987) el va formular com aquell desenvolupament que, assegurant la cobertura de les necessitats actuals, no havia de posar en perill la seguretat ambiental ni els recursos de les futures generacions. El primer problema amb que ha topat ha estat el babelisme conceptual: actualment hi ha unes noranta definicions de desenvolupament sostenible, una diàspora semàntica que ha esdevingut un dels principals entrebancs per a la seu avanç.

Sense tanta formulació retòrica, les nostres àvies aplicaven quotidianament la sostenibilitat o durabilitat. Per exemple, sabien que si volien tenir ous per alimentar la família, no havien de posar mai la gallina a la cassola. Avui, en canvi, el nostre model d’apropiació i de consum no tan sols hi posa la gallina, sinó també el gall i fins el galliner sencer.

President, desitjo el vostre encert, compromís i seriositat per portar el país cap a la sostenibilitat. Catalunya, la seva cultura, la seva llengua i els seu boscos representen l’esperança de futur, el llindar previ a la necessària solidaritat planetària. Tot recordant la màxima que ens va deixar un eminent i irrepetible ecòleg català: el drama dels nostres ecosistemes és que no segueixen els ritmes electorals. Cal ser valent i jugar fort. Endavant!

Martí Boada