Una trentena de socis, amics i coneguts de la Societat Catalana de Geografia van fer cap al Saló del Tinell dissabte 18 de setembre per a girar visita a l’exposició Cerdà i Barcelona. La primera metròpoli, 1853-1897 muntada pel Museu d’Història de Barcelona dins del programa Any Cerdà organitzat per l’Ajuntament de la ciutat. La Sra. Marina López Guallar, comissària de l’exposició, va mantenir ben desperta l’atenció de la concurrència durant les gairebé dues hores d’explicacions sobre els materials de la mostra i de comentari dels nombrosos textos murals que l’entapissen. Les nombroses sol·licituds d’aclariment i comentari promogudes pels assistents, van fer palès l’interès que els va desvetllar tothora.
Subtitulada com “La invenció d’una capital”, l’exposició no és un només un enfilall ben compartimentat de plafons i vitrines amb plànols originals de difícil consulta, de fotografies poc conegudes i d’audiovisuals amb cap i peus. El guió i el muntatge de tot plegat decanta decididament l’atenció dels visitants vers el veritable objectiu a encalçar, la comprensió del títol i el subtítol esmentats. L’eixample il·limitat exigit el 1853, plasmat per Cerdà en forma de projecte irreversible el 1859, és assolit plenament el 1897 amb l’annexió de la majoria dels municipis del pla barceloní. La capital esdevé metròpoli en una trajectòria que Marina López ha sabut instal·lar de manera prou alliçonadora en l’exposició i sintetitzar sense escletxes en la presentació del programa de mà que us transcrivim al costat. [Text i fotografia de P. Alegre]
|
|
|
La ideació de l’Eixample de Barcelona per Ildefons Cerdà no fou sols l’obra d’un geni individual, sinó també l’expressió de les energies de tota una societat. Sempre que la ciutat ha hagut d’enfrontar-se a reptes decisius, el govern local ha aspirat a tractar sense intermediaris amb els caps d’Estat. És el que es va fer, just abans de l’entrada de Cerdà en l’escenari, amb el document adreçat a la reina Isabel II el 1853 per aconseguir un eixample sense més límits que els imposats per la natura. La pàgina més brillant d’aquest text, preparat per Manuel Duran i Bas, secretari de l’ajuntament i de la Comissió Municipal d’Eixample, presenta la gran ciutat com l’únic entorn que permet aprofitar plenament les oportunitats que ofereixen els invents moderns.
Ildefons Cerdà navega, doncs, amb el vent a favor des del moment, a final de l’any 1854, en que assumeix protagonisme. Les interpretacions usuals sobre la gènesi de l’Eixample, basades en un enfrontament radical entre Cerdà i l’ambient barceloní, obliden quines foren les fonts d’inspiració de l’enginyer i com ell s’esforçà per donar a aquella societat puixant allò que necessitava per a expandir-se.
En l’empresa de l’Eixample confluïren una societat que volia i necessitava alliberar-se de les muralles i obrir-se a la modernitat i un enginyer civil que posseïa la saviesa per concebre una forma urbana adequada a les aspiracions col·lectives. Tan important com aquesta capacitat inventiva de Cerdà, fou el sentit pràctic: no es tancà en una defensa a ultrança del seu disseny contra els crítics, sinó que el va anar adaptant a les exigències i oportunitats conjunturals.
Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Alegre Nadal, Pau (2010): "De la visita a l’exposició Cerdà i Barcelona. Notícia de la visita a l'exposició instalada al Tinell, Barcelona (18 de setembre de 2010)". Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S97851.htm |
|
L’afany compartit per Cerdà i Duran i Bas és més comprensible si l’entenem com la reacció civilitzada contra l’empetitiment deliberat de Barcelona que havia inaugurat la història contemporània de la ciutat el 1714. Amb el govern autònom del Consell de Cent abolit, el territori municipal retallat, el patrimoni confiscat i l’administració desmuntada, Barcelona havia quedat reduïda per la monarquia absoluta a capital de corregiment, com Mataró o, fins i tot, Talarn.
A mitjan segle XIX, la generació que, mirant Europa, ha mecanitzat la indústria i imposat el liberalisme assumeix conscientment un tercer repte: retornar a Barcelona la seva posició dins Catalunya i aixecar la ciutat al nivell de les grans capitals europees. Com és ara reconegut internacionalment, l’Eixample de Cerdà ha de figurar, juntament amb la reforma de Hausmann a París i la urbanització del Ring a Viena -dues capital imperials-, com una de les tres aportacions més ambicioses de l’urbanisme vuitcentista a Europa. [Marina López, presentació en el programa de mà de l’exposició, la portada del qual us reproduïm]
|
|
|
