L’11 de març de l’any 2010, Albert Rovira va pronunciar una conferència sobre Passat, present i futur del Delta de l’Ebre. Cap a una gestió de l’aigua i el sediment en el programa del curs del LXXV aniversari de la Societat Catalana de Geografia. L’acte va ser presentat pel Dr. Xavier Úbeda, que molt breument va detallar l’activitat professional del ponent als assistents. Albert Rovira és geògraf i doctor de la Universitat de Barcelona i treballa com a investigador a l’Institut de Recerca i Tecnologia Aplicada (IRTA) de la Generalitat a Sant Carles de la Ràpita, a l’àrea d’Ecosistemes aquàtics.

Després d’aquesta breu presentació i cap altre preàmbul, el ponent va explicar l’estructura de la xerrada, l’objectiu de la qual era mostrar com l’explotació hidrològica de l’Ebre ha generat una sèrie d’impactes ambientals, els més importants dels quals estan relacionats amb la manca de transport de sediments aigües avall dels embassaments, i com s’està estudiant pal·liar-los des de l’IRTA.

La primera part de la xerrada va consistir en la presentació de la conca de l’Ebre. De la informació que el ponent va donar, es pot destacar la importància del sistema hidrològic Segre-Cinca, que aporta el 70% dels recursos d’aigua a l’Ebre i la dificultat de gestionar una conca que administrativament pertany a tres estats (Andorra, França i l’Estat espanyol), 9 comunitats autònomes, travessa 1.700 termes municipals que en conjunt sumen uns 3 milions de persones, a més de ser gestionada per dos organismes específics: la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE) i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), tots amb idees diferents sobre la gestió de l’aigua.

En relació als sediments, dels 198 embassaments que s’han construït a la conca, dos són els grans dipòsits d’acumulació de materials: Mequinensa i Riba-roja, ambdós construïts en la dècada dels seixanta. L’extrema regulació de la conca ha comportat alteracions en l’arrossegament sedimentari, que s’ha vist agreujat amb la reducció del cabal del riu motivada per la disminució de l’escorrentia quan ha augmentat la reforestació de la conca; l’augment de l’evaporació de les grans làmines d’aigua dels mateixos embassaments i l’increment de la demanda d’aigua amb els canvis d’usos de la societat.

La pràctica desaparició de transport de residus entre Riba-roja i la desembocadura ha afectat el Delta amb dos fenòmens: l’erosió del mar està fent retrocedir la línia de costa ja que no hi ha aportacions que compensin la destrucció per onatge i s’ha accelerat la subsidència, això és la compactació dels materials acumulats, fet que comporta la reducció de l’altitud del terreny en relació al nivell del mar. I si es tenen en compte els resultats de la prospectiva relacionada amb el canvi climàtic, els efectes podrien ser titllats per als qui els creguin factibles pel cap baix com “catastrofistes” ja que en els propers 20 anys àrees urbanes, com Riumar o els Eucaliptus, podrien estar envaïdes per les aigües, l’erosió costanera podria fer retrocedir la línia de costa 10 m/any, el nivell del mar podria pujar 3 mm/any i l’augment de la temperatura incrementaria la mortalitat de peixos i mol·luscs de les badies.

A parer del ponent, si es decideix actuar per contrarestar aquests hipotètics canvis, l’aposta s’hauria de desenvolupar a partir de les propostes que sorgeixen de l’anomenada enginyeria ecològica i que tenen com a objectiu generar un flux d’aigua que faciliti el desplaçament del sediment cap el delta amb l’objectiu de frenar l’erosió marítima i de corregir la subsidència. Els sediments s’haurien d’anar a buscar als embassaments,