Llegir Heròdot

<<< retrocedir  Per als grecs, explicava Jean-Pierre Vernant – un dels tres o quatre hel·lenistes més intel·ligents del segle XX –, el fet que cada artesà siga especialitzat, que un faça sabates, un altre escuts i un altre àmfores i gerres, demostra precisament que la divisió del treball no pot ser el fonament d’una societat. Perquè el fonament de la societat és allò que els homes tenen de semblant, no la diferència. Per tant, allò que ha d’unir els homes és el que mostra Protàgoras, en el diàleg de Plató, quan explica el que va passar en el moment de la creació de les espècies. Prometeu, i el seu germà Epimeteu, es van encarregar de donar a cada espècie animal la forma, les qualitats i les forces que l’han de caracteritzar. Cal procurar que aquestes qualitats s’equilibren: si donaven a un animal força i grandària no li donaven velocitat, si era més fràgil seria també més veloç per poder escapar i subsistir. Al final van formar els homes, i ja no els quedaven prou qualitats i prou força per repartir. L’home quedà desemparat, i per tal d’evitar que l’espècie humana desaparegués a causa de la seua fragilitat, calia donar a cadascú un saber tècnic per compensar les deficiències. L’home és sensible al fred: farem filadors i teixidors. Té els peus delicats: crearem sabaters. Pateix la intempèrie: farem fusters i obrers de vila. I així, intercanviant els seus productes, formaran una societat. Però no funcionaria, perquè cadascú s’ocuparà dels seus afers, disputaran, es barallaran, aniran a la ruïna. Zeus s’adona del desastre, i per posar remei a la catàstrofe envia Hermes com a remei i salvació. Hermes portarà als homes el sentit de l’honor i de la justícia, i a partir d’això els homes podran constituir la ciutat: no perquè posseeixen els sabers tècnics, sinó perquè tenen la mateixa idea del que és just i honorable. Una idea que, per cert, ja tenia ben definida Homer, i l’atribueix als seus herois, que difícilment podríem considerar ciutadans. Però amb el pas dels segles,

pareix que l’hem perduda, aquesta idea comuna. I així ens trobem ara mateix, esperant que Hermes torne. Precisament aquesta idea està en el fons de l’escàndol d’Heròdot quan observa que els perses de rang inferior s’abaixen i es prosternen davant dels de rang superior, cosa que un grec mai no faria. I cosa que els romans de l’imperi tardà van reimportar d’Orient, i nosaltres hem heretat en tants rituals monàrquics i religiosos. En cap país oriental no era pensable aquella isagoria de què parlava Heròdot, ni cap dels conceptes que s’hi relacionen.

Ara mateix, Heròdot el podem considerar com a etnòleg fundacional, com a fundador de la literatura de viatges, com a definidor – pel mètode comparatiu – dels trets inicials de la nostra civilització. Però sempre serà, sobretot, el Pare de la Història. Un historiador, ara mateix, és un professional que consulta els arxius o les hemeroteques, llegeix llibres escrits pels col·legues, i quan té recollit material suficient escriu ell mateix llibres o articles, i envia comunicacions als congressos. El fundador de la història com a forma escrita, com a disciplina i com a actitud davant dels fets del passat, era un bon home que menjava pa amb formatge i olives, i que es passà la vida voltant per camins i ciutats preguntant i informant-se, prenent notes no sabem ben bé com, o retenint-ho tot en la memòria, i en acabat va escriure una obra prodigiosa, com mai no se n’havia escrita cap, sobre les guerres que els perses van fer contra els grecs, inclòs el detall, ara de moda al cinema, dels tres-cents espartans de les Termòpiles. Heròdot, pare de la història i de l’etnologia, va fer allò que abans d’ell havia fet ningú: voler saber que havia passat, conèixer els pobles i els protagonistes, informar-se dels fets, i després posar tot això per escrit. Escriure per salvar la memòria. Heròdot, tal com recorda Ryszard Kapuscinski – potser el gran cronista herodotià del nostre temps –, ”ja cap a la tardor de la vida decideix d’escriure un llibre, perquè s’adona que ha recollit un munt d’històries i d’informacions  seguir >>>