L’EIXAMPLE CERDÀ. 150 ANYS DE MODERNITAT: ELS PILARS DEL MUSEU DE LA CONSTRUCCIÓ

“Si finalment es fa a la nostra ciutat un museu de la construcció, un bon percentatge del seu material de base podria ser el d’aquesta exposició”.

Qui diu això és Francesc Magrinyà, comissari –conjuntament amb Fernando Marzá- de l’exposició visible a la sala Marquès de Comillas del Museu Marítim de Barcelona (Drassanes) del 25 de novembre del 2009 al 21 de gener de 2010, “L’Eixample Cerdà. 150 anys de modernitat”. Magrinyà fa de cicerone a la Societat Catalana de Geografia en una visita matutina un esplendorós dissabte. I, com Francesc Nadal fa notar en la seva frase final d’agraïment, desenvolupa un autèntic tour de force, encabint en dues hores una exposició clara, interessant i enormement didàctica sobre el tema.

Dita per qui es diu, podria arribar a pensar-se que la frase està mancada de modèstia, però l’extraordinària proliferació de plànols, mapes, maquetes, fotografies... originals o produïts expressament, fa notar de seguida que el comissari parla en realitat des de la més inapel·lable evidència.

Francesc Magrinyà és, com va ser Cerdà, Enginyer de Camins, amb tesi dirigida a París per Gabriel Dupuy, la teoria de les xarxes del qual (1) es deixa veure com un dels eixos de l’exposició.

L’estructura de l’exposició és d’una claredat diàfana. Sense possibilitat de pèrdua en el seu recorregut, es va passant per sales ordenades per un fil summament lògic. Partint de la sala inicial, que parla de l’origen i desenvolupament del projecte de Cerdà, les successives sales se centren en diferents aspectes concrets del projecte (Habitatge, Quadrícula, Carrer, Xamfrà, Clavegueram, Illa, Equipaments, Espais Verds, Transports i salts de llindar). I en cada una de les sales, la seva estructura interna és la mateixa: panells que parlen del pensament de Cerdà sobre el tema; plànols, maquetes, esquemes o fotografies que expliquen quina és la materialització del pensament en el projecte; i finalment una raonada explicació -demostrada en un munt de casos concrets- sobre perquè és el projecte de Cerdà en cada un dels temes contenidor d’una gran modernitat. Com el títol expressa, aquesta és una de les tesis de l’exposició: El projecte de Cerdà, amb la seva modernitat, ha permès en els 150 anys que han transcorregut des de la seva aprovació, conjuntament amb una sèrie de caramboles jurídiques, polítiques i de divers ordre, anar avançant sobre bona base en els diferents àmbits del desenvolupament urbanístic.

Escrit tot això, només resta ja aportar unes quantes paraules sobre diversos traços captats durant cada part del recorregut, encara que amb risc evident d’empobrir la riquesa de tota la mostra:

·  Introducció. Malgrat la seva excepcionalitat, Cerdà és en el fons un producte de les tendències de la seva època i dels seus estudis en tots els àmbits del saber científic, com s’intenta explicar a la primera sala.

·  Habitatge. El del projecte, segons Cerdà, ha de respondre a aspectes higiènics (volum d’aire respirable), socials (una casa per a cada família), econòmics (no incrementar el preu) i polítics (augmentar el número total de propietaris, per tranquil·litat urbana i ordre públic). L’habitatge model del projecte (2 famílies per planta, en cases entre mitgeres; unitat mínima d’habitatge de 50 m²; profunditat de l’habitatge amb límit màxim des de la façana -evolucionat

dels 16 m inicials als 28 definitius-, respectant l’espai del pati interior) s’ha seguit fins als nostres dies, i solucions similars tornen a sortir cada vegada que s’analitza el tema.

·  Quadrícula. Hi havia precedents històrics, però la modernitat de la quadrícula del projecte de Cerdà rau a marcar l’equilibri entre l’espai del repòs (l’habitatge) i l’espai del moviment (el carrer). Crea una quadrícula de 113 m igualitària, perquè “tothom té dret a l’accés a l’espai del moviment”, diu. Cerdà marca per a la quadrícula un visionari traç paral·lel a la línia de la costa, només trencat per dues diagonals que van a buscar precisament les dues valls. Paral·lelament, aporta tot un seguit d’elements constructius, dels quals es fa ressò l’exposició (i aquí ve l’anotació sobre l’eventual futur museu de la construcció que encapçala aquestes línies).

·  Carrer. Cerdà defineix un carrer en què cada mitjà de transport (originalment gent caminant, carros, ferrocarrils, tots ells amb càrrega o sense) ha de tenir el seu espai. És això el que dóna peu al carrer amb zones de diferent paviment, amb un total de 20 m, que supera l’ample de tots els que es feien fins aleshores. I és això el que fins ara mateix ha permès fer tot el pensable (col·locar tramvies, carrils bici, etc.) durant les diferents noves planificacions de fluxos sobrevingudes.

·  Xamfrà. La inicial cruïlla amb xamfrans estava pensada com espai de relació. Cerdà dissenyà inclús un quiosc central, en un lloc que, per la seva amplada, podia contenir fins i tot el Panteó romà. Si no ha estat realment l’espai de relació esperat, ha sigut perquè els mitjans de transport han superat els 30 km/h dels moments originals, i s’han fet els amos de l’entorn, anant contra la planificada convivència. Però hi ha oportunitats per redreçar la cosa...

·  Clavegueram. El projecte era global. Igual que contemplava aspectes jurídics, financers, legals, higienistes, socials, etc., a més de les cases, carrers, quadrícules, mobiliari urbà, etc., dissenyava tot tipus de xarxes, com la del clavegueram. Inicialment Cerdà distingia entre els fluids que anaven de les cases a la fosa sèptica (i de la fosa a les hortes del Prat de Llobregat) i els líquids que anaven a les clavegueres. Posteriorment, Garcia Faria uneix ambdós fluxos, introduint els temps actuals fluxos previs de reciclatge d’aigües. En qualsevol cas, el projecte de Cerdà inaugura el canvi d’una ciutat de proximitat, amb aportació i transmissió discontínua, cap a una ciutat de xarxes. Pensem, per exemple en la aportació inicial del combustible (carbó, amb carro) fins a les xarxes posteriors d’electricitat o fibra òptica. En el projecte, la planificació de les vies de comunicació, els conductes per a l’aigua, el gas, les clavegueres, el telègraf, iniciaven una nova tipologia.

·  Equipaments. La ràtio de mercats per quadrícules s’ha mantingut amb el temps. D’altres no: certs serveis (cementiri, hospitals, presó...) sempre s’han anat situant en uns límits municipals canviants amb el temps.

·  Espais verds. Junt amb la ubicació de la plaça central de la ciutat, és potser un dels pocs temes en què Cerdà es va equivocar o, més ben dit, on el seu projecte no va ser respectat després de forma rigorosa. Només en el cas de propietat no dividida (com el de la Ciutadella), o després d’haver passat per altres usos (parc de l’Escorxador), s’ha mantingut el que havia establert Cerdà. S’obren, malgrat això, possibilitats de millora, respectant l’estructura global de la trama. I, enfront d’altres ciutats, sorprèn fins i tot ara el verd aportat per la no usual idea de disposar d’un lloc per als arbres en el traçat dels carrers...

·  Transports i salts de llindar. Part intrínseca del projecte de Cerdà era la integració de les xarxes de transport (ferrocarril) i dels cursos d’aigua (la riera d'en Malla), que es va anant fent amb el temps.

Tot plegat, un extraordinari i entenedor recorregut, en absolut hagiogràfic, o oficialista, com a vegades s’estila.
[J. M. Garcia Ferrer]