La curiosa i pintoresca trajectòria de l’ocupació espanyola del territori del Sàhara Occidental va ser la temàtica més general de la conferència pronunciada pel Dr. José Antonio Rodríguez Esteban, professor de geografia de la Universidad Autónoma de Madrid, el proppassat dia 22 d’octubre a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans davant d’una selecta concurrència. L’esquema històric de la dissertació va ser guarnit amb nombroses projeccions de les notícies biogràfiques dels principals protagonistes dels esdeveniments i els esquemes cronològics bàsics per a no perdre el fil de la narració la qual fou exposada a un nivell de divulgació científica i de publicisme erudit prou escaients. Naturalment, les reproduccions de mapes de l’àmbit objecte d’interès, glosats detalladament pel conferenciant, van presidir tothora bona part de la pantalla de manera que el títol de la convocatòria, El estudio del desierto: la cartografía del Sáhara Occidental, va quedar justificat del tot.
La preocupació dels governants espanyols per a ocupar la façana africana, davant per davant de les Canàries, no es materialitzà plenament fins al darrer terç del segle XIX amb l’objectiu estratègic, precisament, de protegir aquelles illes de qualsevol pretensió colonial per part de les potències europees, els exploradors, els estudiosos i els militars de les quals ja campaven d’una punta a l’altra d’Àfrica. En aquesta tessitura, els polítics de la Restauració van encarregar a la Sociedad Geográfica de Madrid, fundada el 1876, l’organització de diverses missions de reconeixement de la costa inhospitalària allargassada entre el cap Blanc i més avall del cap Bojador. N’al·legaven drets seculars de pertinença, malgrat no haver-los materialitzat de cap manera. El professor Rodríguez Esteban va narrar i detallar amb prou vivor les vicissituds d’aquelles expedicions primerenques i, en especial, de la que s’hauria pogut treure el millor partit a l’hora de repartir el pastís africà, la dirigida per Julio Cervera el 1886, l’única que va aportar resultats significatius per a la causa colonial.
|
|
En efecte, bo i portant les observacions continent endins, amb la intenció recòndita d’atènyer Timbuctu, l’expedició de 1886 va aconseguir arribar amb penes i treballs a les salines de Jill –o això van manifestar haver fet, els expedicionaris— mitjançant l’establiment d’acords amistosos i pactes de lliure pas amb les tribus que anaven topant en la seva penetració. Tot i la migradesa dels resultats obtinguts i la confusió que revela la lectura dels documents aportats, la campanya va servir per a justificar l’ampliació de la franja litoral concedida de primer antuvi a Espanya fins a prop de les salines esmentades i els riquíssims jaciments de mineral de ferro propers, els quals varen restar, però, en poder de França i avui de Mauritània.
Tanmateix, la compilació cartogràfica dels materials aportats per l’expedició, efectuada per Francisco Coello a escala 1:1 000 000, no va deixar d’assenyalar la reclamació de les terres situades fins més enllà de Timbuctu. Potser Francisco Franco va mostrar aquest mapa a Adolf Hitler per tal de recolzar les seves impertinències imperials, que no pas somnis, en el transcurs de la conferència que els dos dictadors van mantenir el 1940. Qui ho sabrà! En un altre ordre de coses, però, cal remarcar que el mapa de Coello va permetre la localització de les observacions del primer “treball de camp” veritable al Sàhara Occidental: els apunts sobre usos del sòl i cobertora vegetal recollits per Enrique d’Almeida per encàrrec, encara, de la Societat Geográfica de Madrid. L’interès per a aixecar una cartografia topogràfica ben recolzada i una altra de temàtica ben informada encara trigaria a venir. Perquè, al capdavall, l’ocupació efectiva, en finir el primer terç de segle XX, no anava gaire més enllà d’algunes places litorals fàcilment abastides des de les Canàries.
A la fotografia d'E. Bertran (SCG): el conferenciant sota l'esguard de J. Gatell, espieta del desert a sou del govern espanyol als anys vuitanta del segle XIX.
|
| |
Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Alegre Nadal, Pau (2009): "Sàhara Occidental : desert, cartografia i política. Ressenya de la conferència de José A. Rodríguez Esteban a la Societat Catalana de Geografia, SCG (22 d'octubre de 2009)". Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S96901.htm |
Es pot endevinar prou bé que l’ordre d’aixecament del mapa del Sàhara Occidental a escala 1:500 000, per a ser publicat en diversos fulls, efectuat entre els anys 1943 i 1949 pel Servicio Geográfico del Ejército, va partir de Franco mateix, entestat com estava a emular Felip II. D’això, com de l’entrevista d’Hendaia, el conferenciant no en va dir res. No tocava? En el context polític de guerra i postguerra, sí que es va referir, en canvi, a les dificultats sorgides per efectuar el mapa amb les millors tecnologies del moment. Atesa la impossibilitat d’importar els materials necessaris, hom va haver de descartar el vol i la restitució fotogramètrica així com l’ús d’aparells ben avinguts amb les condicions adverses del desert. Al capdavall, la renúncia es va estendre al treball geodèsic i topogràfic terrestre. El mapa va ser compilat per diverses brigades topogràfiques en base a una xarxa d’estacions determinades astronòmicament, de distàncies aproximades en base a trajectes pedestres i de croquis els accidents del terreny.
Malgrat els desplaçaments de localització inevitables causats per l’aplicació d’un procediment tan rudimentari, el resultat atès és perfectament comparable amb els mapes francesos i soviètics efectuats els anys vuitanta amb tècniques fotogramètriques molt més avançades. De tota manera, l’aportació insuperada del mapa, seixanta anys després de la seva conclusió, és el registre detallat de la toponímia general de tot el territori de la colònia per transliteració i localització dels topònims subministrats pels informadors indígenes. El mapa, per altra banda, i com ja havia passat amb el de Coello, també va servir de base per a la cartografia temàtica derivada dels estudis territorials efectuats als anys quaranta, com els d’Eugenio Morales Agacino, i als anys cinquanta, com els d’Eduardo Hernández Pacheco, entre d’altres. En fi, les prospeccions mineralògiques i petrolíferes dels anys seixanta també se n’hagueren de refiar a falta d’altre cartografia.
Poc abans de la retirada espanyola del Sàhara Occidental s’emprengué la realització del mapa topogràfic a 1:50 000. Dels diversos centenars de fulls previstos, només hi hagué temps per a publicar-ne nou. Rere aquesta temptativa, i a hores d’ara, es desconeix la existència, i fins i tot la realització efectiva, de cartografia a escala superior a 1:250 000, per la qual cosa, els mapa dels anys quaranta encara és un referent de primer ordre per al coneixement del territori d’aquell país capolat per un altre mur ignominiós. [Pau Alegre, 23 d’octubre de 2009]
|
