El barraquisme, un fenomen urbà de primera magnitud a Barcelona des del principi del segle XX fins gairebé els Jocs Olímpics, creà una vertadera ciutat informal al costat dels nuclis antics, de l'Eixample i de les diverses formes de creixement de la perifèria urbana. Aquesta ciutat informal s'estengué per la muntanya de Montjuïc, pel front marítim, per alguns espais intersticials del mateix Eixample i pels turons que envoltaven la ciutat.

Montjuïc, el Somorrostro o el Carmel esdevingueren noms mítics encara vius en l'imaginari de la ciutat per la duresa de les condicions de vida dels seus habitants i també perquè sovint es convertiren, en temps de creixement sense democràcia, en banc de proves de moviments assistencials, socials i veïnals. Uns moviments que en els anys seixanta i setanta es transferiren als grans polígons de l'extraradi, on foren reallotjats la majoria dels seus habitants, que hagueren de lluitar de nou per aconseguir uns equipaments i uns serveis que no arribaven. En aquest combat durador per la ciutat i per la ciutadania es troba una de les claus del notable pes dels moviments urbans en la transició a la democràcia.

Ben diferent fou l'ambient dels darrers nuclis barraquistes, en els anys vuitanta, de caràcter molt més marginal i amb no poques barraques ocupades per famílies provinents d'altres nuclis ja desallotjats: la gran precarietat social dels seus habitants, i més en temps de crisi econòmica, obligà a una difícil cerca d'altres vies de solució, no sempre satisfactòries.

L'estudi històric del fenomen pren relleu no sols a l'hora d'abordar la trajectòria del segle XX a Barcelona i fer-ne balanç, sinó també a l'hora d'estudiar els processos històrics de creixement urbà informal arreu del món. Ambdós aspectes seran tractats a bastament en el programa de conferències i debats lligats a l'exposició, a partir del mes d'octubre.