La conferència del professor Fernando Arroyo, amb el títol de La regulación hidrológica de la Península Ibérica ha versat sobre les relacions històriques i actuals entre el capital, l’obra civil, els regadius i l’energia hidroelèctrica.

Fernando Arroyo Ilera, catedràtic de geografia humana a la Universidad Autónoma de Madrid (UAM), és d’origen valencià i com a tal es va formar a la Universitat de València (UV), on va ser deixeble dels professors López Gómez, Gil Olzina i Rosselló, entre altres. La seva primera tasca investigadora es va desenvolupar al Departament d’Història Medieval de la UV, d’on va marxar de la mà de López Gómez a Madrid, exercint primer com a professor a l’ensenyament secundari i posteriorment al Departamento de Geografia de la UAM, on va ser titular de geografia humana el 1972. La seva recerca s’ha desenvolupat en el camp de la geografia històrica, la geografia agrària i la geografia dels regadius, treballant especialment el període de Felip II.

Tal i com fa referència el subtítol de la conferència, Capital, tecnología y territorio, el fil conductor del seu discurs ha estat la relació històrica que s’ha donat entre aquests tres fets en el procés de regulació hidrològica a Espanya. Un tema de tanta modernitat en el món de la geografia, com és el paisatge i l’ordenació del territori, en moltes conques hidrogràfiques està totalment condicionat per les transformacions antròpiques que han suposat els pantans: progrés tecnològic i necessitats socials configuren territori. Aquestes obres, sovint controvertides, tenen una doble vessant: beneficis a molta distància (regadius, subministrament d’aigua de boca, producció d’energia elèctrica, etc) i problemes a curta distància (expropiació de pobles, pèrdua de terres de conreu, aïllament de valls, etc). Problemes tots ells que vénen de molt antic, però que el creixement de les necessitats de les grans urbs ha aguditzat. De fet, per exemple, el canal d’Isabel II, a partir de la seva construcció va passar a ser el principal riu de Madrid.

Sovint es relaciona les grans obres que porta associades la regulació hidràulica amb la intervenció de l’Estat (plans de regadiu i plans d’abastiment), però els interessos de la iniciativa privada han tingut sempre un paper preponderant, ja hagin estat empreses navilieres o d’infraestructures de regadius. Un altre tòpic ha estat la relació de la dictadura del general Franco amb aquest tipus d’obres, que sense deixar de ser una realitat històrica, no va ser més que continuació, augmentada, del que va fer la monarquia d’Alfons XIII, que també inaugurava preses, i del que va fer el govern de la Segona República, trets que el professor Arroyo ha il•lustrat amb nombroses fotografies i mapes.

La relació que es dóna entre territori, tecnologia i capital ha estat desigual durant el transcurs del segle XX, en funció dels avenços tecnològics que s’han donat, tal i com reflecteix el següent quadre:

Durant la primera etapa (anterior a 1910), la producció elèctrica procedent de l’energia tèrmica era superior a la de procedència hidroelèctrica. Pel que fa a la concentració del capital, abans de la Guerra Civil ja les cinc empreses més grans dominaven el mercat, repartint-se la banca espanyola la zona de Madrid i Andalusia, i el Banco de Vizcaya els Saltos del Duero. Un cop el règim franquista es fa amb el poder, crea Unesa, que connecta tots els plans de producció elèctrica, cosa que permet la formació dels grans grups hidroelèctrics. En aquests moments inicials de la distribució tal i com la coneixem arreu no es va donar pels mateixos motius, així per exemple, a Catalunya i el País Basc té un origen industrial i de consum urbà, i a Madrid es va donar només pel consum com a gran ciutat.

En aquest sentit, el cas de l’Alto Tajo té una regulació tardana, dels anys 50, producte les necessitats de la comunitat de Madrid i de l’augment de la demanda de la costa mediterrània.

Així doncs, el professor Arroyo, amb aquesta magnífica conferència ha posat sobre la taula les relacions que tradicionalment han tingut el capital privat amb les grans obres públiques i com aquestes, en el cas de l’energia hidroelèctrica, han servit per crear un paisatge d’aigua on aquesta hi mancava. [Jordi Nadal i Tersa]

Fotografia: un gran embassament regulador del Guadiana: el pantà de Cijara. Enllestit el 1956, el pantà de Cijara té una capacitat de 1.670 milions de metres cúbics. Recollida a L. Solé, M. de Terán et al: Geografia regional de España. Barcelona, Ariel, 1968, p. 169.