L’estètica de la Terra

Potser hauria d’escriure ”horta i alta cultura”, ”art a la porta de casa”, o ”que la UNESCO tinga pietat de nosaltres”. O tot junt, en un llarg titular, perquè es veja que no es broma. Vull dir que l’horta de València, l’Horta, l’espai humà i agrícola que rodeja pel nord i pel sud la capital del meu país, ha estat i és encara una cosa molt seriosa. Extremadament seriosa. És, simplement, una de les mostres més singulars i perfectes de cultura, de cultura agrària, que ha produït la història de les societats humanes. Durant molts anys, si això serveix d’argument d’autoritat, m’he dedicat a aquesta mena de coses: a l’antropologia cultural, a l’estudi de les societats camperoles de l’Europa del sud, a les cultures agràries i als seus paisatges humans. Sé de què parle. He vist amb els meus ulls molts paisatges agrícoles a Europa, Àfrica i Amèrica: he vist les vinyes de França, de Califòrnia i de Toscana, el delta del Nil, la vall del Po, les granges de Pensilvània, l’Empordà, els oliverars d’Andalusia i els camps de tulipans d’Holanda. He vist terres bellíssimes en moltes parts del món, i moltes altres les he vistes en llibres, documentals i reportatges del National Geographic. No he vist res, mai, igual que l’horta de València.

Ara mateix, vostès ja estan pensant que em mou la passió del patriotisme local. Potser sí, però hi ha uns criteris de perfecció en el treball que són de valor universal: en l’art de construir edificis, en l’art dels metalls, de la fusta o de la pedra, en la tècnica dels telers o dels brodats, en l’orfebreria, hi ha coses ben fetes i mal fetes, objectes ben treballats, i treballs que assoleixen la pura perfecció. Doncs bé, en l’art i treball de la terra (aquell en què la terra és la matèria i l’agricultor és l’artesà) els valencians de l’Horta van arribar fa temps a aquesta perfecció pura. I si en altres arts o treballs el resultat és un edifici, una estàtua, una joia o un objecte preciós, en l’art de la terra el resultat és un camp cultivat, un conjunt de camps, un paisatge agrari.

De manera que quan vostès passen uns dies a València i disposen d’una mica de temps, en comptes d’anar a la Ciutat de les Arts i les Ciències -que sembla que això és ara la ciutat, per als polítics locals i per als turistes – vagen a passejar unes hores per l’horta, per favor. Miren i toquen la suavitat de la terra treballada, la seua textura material (no és gens natural, és matèria manipulada i transformada), contemplen els marges, els solcs i les taules, la pulcritud de les línies i de les superfícies, la correcció regular dels camps conreats, una cosa que sembla tan fàcil però que només ací podran contemplar amb aquest grau de perfecció.

Només ací, i enlloc més: no hi ha en la superfície del planeta res de més perfecte. Ací els llauradors, per raons complicades d’explicar, han arribat a posar en el seu treball un afegit d’intenció estètica, una refinada exactitud, que no és gens habitual de trobar en altres llocs. Ni tan sols als paisatges de tarongerar, d’arrossar o de bancals de muntanya, que són les altres grans creacions valencianes. Ni tan sols als camps del Baix Llobregat o del Delta de l’Ebre, que s’aproximen bastant de prop als nostres. L’art agrícola de l’horta de València és un pur prodigi. És la nostra aportació més substancial i distintiva a la història de les arts humanes: la cosa que els valencians hem fet més bé que cap altre poble.

I doncs, pareix que això no li importa a ningú. Els alcaldes de l’Horta Sud i de l’Horta Nord es reuneixen de tant en tant per meditar sobre les desgràcies o alegries comunes, i alguns, sobretot, per acabar de destruir la geografia i la història i convertir la cultura de la terra en ciment i en solars. Continuen aprovant plans monstruosos, amb la benedicció de les més altes autoritats del país, i amb l’objecció inexistent de l’oposició socialista. No hi ha idees ni projectes ni plans que consideren un bé comú i prioritari això que els valencians han portat a la més alta perfecció: la refinada i racional estètica de la terra. Pareix que ningú no pensa que preservar aquest patrimoni únic -quilòmetres quadrats, milers d’hectàrees de bellesa – pot ser tan important, o encara més important, que conservar palaus, museus, quadres, escultures, esglésies i catedrals. Entre altres coses, perquè de quadres, escultures i esglésies n’hi ha a tot arreu, i una estètica de la terra com aquesta només la tenim ací. Ningú no ho pensa, i és hora que comencen a pensar-ho.

Abans que hàgem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat. Abans de consumar del tot aquest suïcidi amb què un país sencer –govern i Parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble – camina obtusament cap a la mort per autodestrucció.

Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa d’aquests camps de l’Horta, serà capaç de destruir-ho tot. I així s’acaba el 2005 i comença un any pitjor.

Joan F. Mira