[Fotografia d'E. Bertran]

L'última conferència del curs 2005-06 de la Societat Catalana de Geografia va ser impartida per la Dra. Àngels Pascual de Sans, catedràtica de Geografia Humana a la Universitat Autònoma de Barcelona. La presentació va anar a càrrec de la Dra. Maria Dolors Garcia Ramon, fins aquell moment presidenta de la SCG, la qual va destacar alguns aspectes de la trajectòria professional força singular d'Àngels Pascual així com la seva reconeguda trajectòria en l'estudi de la migració. En l'actualitat la conferenciant és directora del Grup de Recerca sobre Migracions (GRM) amb base a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Àngels Pascual va començar la seva conferència fent esment de l'inici de la seva carrera professional i de la "consolidació" de la migració com a tema prioritari d'estudi. Eren els anys seixanta i tant l'emigració a Europa com la pròpia migració interna a Espanya i Catalunya eren temes molt presents en la societat. En l'actualitat, la migració també és un tema de debat, reflexió i preocupació, però ara es parla d'immigració, i fonamentalment estrangera. Malgrat aquest canvi, Àngels Pascual considera que les lògiques subjacents a la migració interior i exterior revelen nombrosos punts de contacte i similituds. Així mateix va relativitzar una idea molt difosa: que estem vivint "l'edat de les migracions". La història s'encarrega de desmentir aquesta apreciació. Estem davant d'un moment de forta migració i circulació de persones, però és una de les moltes "edats de la migració". Potser el canvi

ve donat en l'actualitat per la diversitat de les formes de mobilitat de la gent i la gran atenció que té el seu estudi per part dels investigadors. Una altra novetat, segons la professora Pascual, és que s'ha fet una aposta clara per la deslocalització, és a dir no hi ha promoció individual o col·lectiva sense desplaçament. "Bellugar-se", en els seus propis termes, no és un valor sinó que és una exigència i ho va il·lustrar amb diversos exemples, com les pràctiques que guien la carrera acadèmica.

Aquest tema el va lligar d'immediat amb una altra de les seves preocupacions actuals: l'estudi del lloc i dels lligams que estableixen les persones amb els llocs que habiten. La pregunta de partida és: no té conseqüències perverses aquesta aposta per la mobilització de les persones? No hi ha una desestructuració de les xarxes bàsiques, de les persones i dels col·lectius?

L'estudi del lloc remet a l'idiotop, és a dir, al lloc amb el qual cada persona té unes referències bàsiques, on desenvolupa la seva vida i habita, en el ple sentit de la paraula. La migració, per tant, és la marxa d'un idiotop per buscar-ne un altre o, potser, quedar desubicat. Per a Àngels Pascual aquest és un tema important d'estudi ja que en l'actualitat milions de persones s'han desplaçat i han deixat el seu idiotop en cerca d'un altre.

Després de fer aquestes reflexions de caràcter més general, la professora Pascual va centrar el seu discurs en el cas concret de Catalunya. En aquest sentit, Catalunya presenta cap especificitat? És diferent a d'altres societats? Per a la professora Pascual, Catalunya es caracteritza per un ampli espectre de mobilitat –és a dir, arriba tot tipus de gent i no només la que mostren els mitjans de comunicació-, però també pel fet de ser una nació petita i no reconeguda dintre d'un estat molt centralista.

I què passa amb la migració a Catalunya? Per una part, la migració interna a Catalunya si bé és important, s'estudia bàsicament en relació amb el tema de la redistribució de la població. Per altra part, els fluxos amb Espanya encara que significatius, ja no criden l'atenció substituïts pel "tema estrella" dels fluxos amb l'estranger i de població estrangera. En aquest punt, Àngels Pascual es va preguntar pels motius que fa que siguin uns fluxos amb un impacte social tan destacat, encara que

sigui una migració inferior en termes numèrics a la dels anys seixanta. Els factors que explicarien aquest impacte no seria el color de la pell, la indumentària, la religió, els costums, etc. La raó, segons la Dra. Pascual, seria el fet que estem més barrejats, que interactuem més els uns amb els altres, que ens trobem pels carrers i compartim el mateix espai públic –amb classisme, això sí- però el compartim.

A continuació i seguint aquestes reflexions, va passar a enumerar els tres grups de persones que vénen de fora de Catalunya: a) els turistes, que veuen i viuen Catalunya com un decorat; b) el que va denominar "la gent de pas", que usa el territori temporalment i no s'hi vol quedar. Per aquests Catalunya és un escenari on desenvolupa la seva vida i activitats; i c) la gent que ve a instal·lar-se, a provar de viure. Alguns com una tria deliberada, uns altres com un "recurs" secundari quan altres territoris es tanquen i llavors Catalunya apareix com una destinació oportunista. En aquest sentit, Àngels Pascual va citar els resultats d'un estudi recent que ha dirigit i que estudiava les trajectòries migratòries de diferents col·lectius d'estrangers (equatorians, pakistanesos i marroquins). A partir d'aquest estudi es constata que Catalunya no té una identitat diferenciada d'Espanya, "no vénen a Catalunya, vénen a Espanya i a sobre hi ha el problema de la llengua".

Com fer que Catalunya sigui on lloc on la gent hi vulgui viure? Per a la Dra. Pascual hi ha diverses mesures i polítiques que poden facilitar la permanència dels que es volen quedar, dels que volen viure a Catalunya. Primer de tot, regularitzant la seva situació, no només en termes de papers sinó proporcionant unes bones condicions de vida i així mateix treballant en el tema de la sanitat, l'educació, l'habitatge o el treball. En segon lloc, s'hauria d'afavorir la participació dels immigrants en el teixit associatiu i cultural del país. En definitiva, oferir un projecte de societat engrescador, que funcioni, que permeti participar als membres d'aquesta societat i que faci que la gent es vulgui quedar. I no tenir pressa, la incorporació dels nouvinguts demana temps. [A. Miguel Solana]