L’Escola Horaciana va durar fins l’any 1912. Després va passar per altres experiències com a pedagog fins que fou nomenat secretari de l’Escola del Treball, el 1918, inclosa una estada a Colòmbia, on va fundar el Gimnasio Moderno de Bogotà.

I va ser a l’Escola del Treball on, al cap i a la fi, es va decidir el nou viratge cap a la geografia. Com sempre, va ser una decisió fruit de la intuïció i de la casualitat. Un dia “en sortir de l’Escola del Treball, Alexandre Galí va i em diu: ‘Vila, vós heu de ser el geògraf de Catalunya’”.

El geògraf

Havia mort Palau i Vera i el país necessitava algú que s’ocupés de posar els fonaments d’una geografia científica, aleshores inexistent. Vila va ser aquest geògraf, i Blanchard, el director de l‘Institut de Géographie Alpine de Grenoble, l’home que aconduiria el seu mètode i ajudaria Vila a fixar les bases per a escriure La Cerdanya, el llibre que inaugura la geografia moderna catalana.

Després vindria una de les grans obres de Pau Vila, això és la Divisió Territorial, en la ponència de la qual Vila va treballar durant dos anys, amb aquell ideal de servei que aleshores tenien els intel·lectuals catalans. “Anava a l’oficina del Palau de la Generalitat dues hores cada dia; certament, sense retribució de cap mena. No vaig demanar mai res i no vaig acceptar mai res”.

El final de la guerra enxamparia Pau Vila encara a Barcelona. Entraren un dijous. Vila n’havia sortit dimarts després de ser pregat per abandonar-la, perquè els franquistes no el deixarien en pau. Va fugir, com tants milers de refugiats, cap

a la frontera francesa, i li va tocar fer-ho amb el grup en el qual viatjava Rovira i Virgili, èxode que ha restat escrit en el llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana.

Vila va començar llavors un llarg exili que el convertiria en el geògraf de Colòmbia i de Veneçuela i durant els darrers anys de la seva vida va combinar les estades a Amèrica i Catalunya, sense deixar mai d’escriure i treballar. Segons va dir Montserrat Galera, Pau Vila va escriure durant 75 anys i va deixar escrites 375 obres, a més a més de nombrosos articles.

Als periodistes també ens va deixar el mètode: aquell mètode que diu que el periodisme, com la geografia, es fa caminant, trepitjant el terreny, barrejant-se amb la gent, preguntant a peu de carretera o de camí, que és com va escriure La Cerdanya.

I amb la seva humanitat, austeritat i entusiasme, ens va llegar el llenguatge, un català ric i poètic.

No oblidaré el dia que va evocar el record de l’Emília, la seva dona, el qual recullo sense canviar-li una coma:

"Tenim una tomba a Montjuïc. Una tomba molt ben situada: es veu tot el delta del Llobregat i el port de Barcelona. Una tomba a terra, com ella volia, amb una llosa feta de marmolita de Girona i la llegenda: ‘Vas de Pau Vila i els seus’. Vas és una paraula que m’agrada, perquè em recorda la prehistòria. De tant en tant hi vaig. Compro gra per als ocells, una paperina ben gran, i l’escampo sobre la tomba, com ella volia. ‘Si mai em moro –deia--, res de flors. No vull flors; només gra per als ocells’. Així que l’escampo per sobre la llosa i vénen els ocells. Potser ja em deuen conèixer!".