La conferència del mes d’abril del curs 2005-2006 de la Societat Catalana de Geografia, impartida pel Dr. Eugenio L. Burriel sota el titol La geografía universitaria española ante el reto del Espacio Europeo de Educación Superior, va ser presentada per la seva presidenta, Dra. Maria Dolors Garcia Ramon, que va començar glossant alguns dels aspectes de la figura professional del conferenciant.

D’Eugenio Burriel cal remarcar que des del punt de vista docent és llicenciat en geografia i dret i, dins de la geografia, s’ha destacat pels seus estudis sobre temes rurals i de població; com a docent, ha tingut una forta vinculació amb el món universitari català, ja que va ser catedràtic del departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i degà d’aquesta universitat a finals dels anys setanta. Des del punt de vista polític, ha ocupat diferents càrrecs públics vinculats al Partit Socialista del País Valencià, d’entre els quals cal destacar el de Conseller d’Obres Públiques de la Generalitat valenciana. Actualment és assessor i secretari del Territori i Habitatge d’aquest partit polític.

La xerrada del senyor Burriel es va centrar, sobretot, a fer una anàlisi dels problemes i reptes de la geografia, especialment universitària, espanyola. En la seva opinió és necessari fer un replanteig molt seriós de l’ensenyament d’aquesta disciplina per poder trobar respostes a un conjunt de temes que, en cas d’obviar-se, podrien portar l’ensenyament geogràfic universitari cap a un cul-de-sac. L’any 2006, els problemes de la geografia recauen en: la poca i, en general, baixa demanda per part dels estudiants; la poca visibilitat social de la matèria i dels seus professionals i la inadequació entre el contingut dels estudis universitaris amb les possibles sortides professionals de la disciplina.

En relació al primer punt, Burriel va aportar tres xifres significatives: el curs 2005-06 només s’havien matriculat uns set-cents alumnes a tots els departaments de geografia espanyols, el nombre d’estudiants havia disminuït un terç en els darrers set anys i el conjunt d’estudiants voltava els 4.000 alumnes. Tot i que el nombre d’estudiants no augmentés, la

supervivència dels departaments de geografia semblava bastant assegurada ja que el 75% del professorat és funcionari i podria canviar hores de docència per temps per a la investigació o per col·laboracions amb llicenciatures afins. Tot i així, Burriel va voler remarcar que la piràmide d’edats del cos de professors estava bastant envellida i que pocs eren els estudiants que, un cop acabada la llicenciatura, es quedaven als departaments per formar-se com a futurs professors universitaris. Davant d’aquest fet, Burriel es preguntava com podria evolucionar el tema: sense demanda i sense professorat nou, a la llarga es podrien amortitzar progressivament les places docents que anessin quedant vacants alhora que es podrien reduir les dotacions per a la recerca. En cas de no trobar solucions, aquesta situació podria desembocar en dificultats en la continuïtat dels departaments universitaris en un horitzó de 15 o 20 anys.

Des del punt de vista professional, la manca de visibilitat social tampoc no facilitava la incorporació de nous interessats en geografia. En la seva opinió, els professors universitaris han estat força “al·lèrgics” a projectar-se als mitjans de comunicació i a emetre o crear opinió sobre temes que dominen i això ha dificultat la identificació de professionals singulars dins de la geografia. Per altra banda, la sortida professional tradicional de la geografia, l’ensenyament, ja no creava noves places d’ocupació, ni a la secundària ni a la universitat ja que l’estabilització laboral de les plantilles a partir de la funcionarització dels ensenyants havia anat reduint el dèficit laboral i el marge de creació de places docents.

També va ser força crític amb l’adequació dels nous plans d’estudi. Des del seu punt de vista hi hauria d’haver una reflexió molt seriosa per tal de saber per a quines professions serveix el geògraf i, a partir d’aquí, dissenyar els plans d’estudi. Per a ell hi ha dues sortides que es perfilarien com a possibles: la clàssica de la docència i el professional del territori. La primera tornarà a ser una sortida professional de nou factible ja que les jubilacions de professors de secundària i d’universitat requeriran nous ensenyants. La segona, perquè cada vegada hi ha més demanda social per tractar els problemes del territori i els

geògrafs poden afrontar-los i competir per a la seva resolució amb altres professionals.

Per donar resposta a aquests dos perfils seria necessari fer un grau on es recuperessin les “geografies generalistes”, amb una base comuna prou ben construïda per a donar resposta al que ell considera les dues possibles sortides professionals bàsiques. La continuïtat en els màsters completaria el prestigi en la formació dels futurs professionals i en la seva concepció s’haurien de distingir els que hauran d’anar encaminats a la formació dels professionals respecte els doctorals.

[Elisabet Sau i Raventós, Societat Catalana de Geografia]