La setena conferència del curs 2005-06 de la Societat Catalana de Geografia, i tercera d'aquest any, va tenir lloc dimecres 22 de març a l'Institut d'Estudis Catalans a càrrec de Josep Ma. Panareda.

El professor Panareda, catedràtic de Geografia Física i cap del Departament de Geografia Física i Anàlisi Regional de la Universitat de Barcelona, va pronunciar una magistral conferència sobre Canvis en els rius mediterranis de Catalunya en els darrers segles, seguida amb molt d'interès per un nombrós públic. L'acte va ser introduït per Maria Dolors Garcia Ramon, presidenta de la Societat Catalana de Geografia, que entre altres coses va destacar de la carrera professional del professor Panareda les seves aportacions en el món de la biogeografia (Flora del valle de Núria i Paisaje del valle de Núria), o en el

món de la gestió ambiental (Els incendis forestals) i també en obres de divulgació (Resum de Geografia Física de Catalunya).

L'aproximació que ens va presentar el professor Panareda als canvis que han experimentat els rius mediterranis del nostre país va ser a través de la interpretació del paisatge que ens permet la Geohistòria. Així doncs, vam poder veure com aquesta disciplina geogràfica permet treballar i entendre temes de tanta actualitat com és el que es va tractar en aquesta conferència.

El punt de partida sobre el qual va girar l'exposició va ser la transformació que el món mediterrani ha experimentat de mans de l'home. Això, que d'entrada resulta una obvietat, sol ser oblidat, o menystingut en moltes obres i treballs que descriuen l'evolució de la nostra xarxa hidrogràfica. L'exposició es va centrar en tres rius de la conca mediterrània catalana molt antropitzats, ja sigui per la proximitat a l'àrea metropolitana o per la seva llarga història d'industrialització: Congost, Foix i Tordera.

De vegades, destacava el conferenciant, coses tant simples com les marques que ha deixat la vegetació arrancada per la força que pren l'augment del cabal davant d'un fort aiguat, en els arbres de ribera, serveix per fer valoracions qualitatives de la zona inundable. Així el Foix que presenta un cabal exigu durant bona part de l'any, pot veure incrementada l'alçada d'aigua en punts de les seves vores en 2 o 3 metres.

Especialment destacable es la relació que se'ns va oferir de construccions rurals lligades als

rius: embassaments amb presa de fusta, canals, sèquies, camins i passeres. Aquestes darreres, estan enganxades amb cadenes perquè les riuades no les puguin arrancar i dur-les aigües avall. Pel que fa a les preses d'aquests petits embassaments, pràcticament tots ells perduts, han deixat la seva empremta en les roques que els feien de base, amb forats on s'encaixaven pals de fusta que feien de contrafort al dic.

Aquesta forma geohistòrica d'aproximar-se a la xarxa hidrogràfica que ens va presentar el professor Panareda té un equivalent en historiadors locals anglosaxons, entre els quals podríem citar Richard Muir, amb la seva obra: The new reading the landscape. Altres aproximacions geohistòriques són les d'autors com Fernando Arroyo, en el seu Agua, paisaje y sociedad en el siglo XVI, que centra l'estudi de la importància de l'aigua com a recurs, com a aigua per beure, com a força hidràulica o per a usos tan perduts com les salines.

Amb un gran nombre d'imatges, tant generals dels rius, com de detall, vam poder seguir de forma amena l'evolució de les explicacions que anaven perfilant la conferència. La qualitat i varietat de les imatges, així com la vitalitat de l'exposició, va permetre al públic viure la situació d'aquestes de la forma més semblant possible al que hauria estat una sortida al camp. [Jordi Nadal i Tersa]

[Fotografia d'E. Bertran]