Prefaci

D’ençà dos anys i mig, P’otr Kropotkin és empresonat, separat del comú dels seus semblants. La condemna és dura, però el silenci que li imposa sobre les temàtiques que més el preocupen és també prou penosa: la captivitat seria menys pesada de no estar emmordassat. Hauran de passar mesos i anys, potser, fins que no se li retorni l'ús de la paraula i pugui reprendre les converses interrompudes amb els seus companys.

El temps de reclusió forçada que ha de patir el nostre amic no serà, certament, perdut del tot, però se'ns afigura ben llarg! La vida se'n va ràpidament, i ens pansim en contemplar l'escolament de les setmanes i dels mesos durant els quals aquesta boca, de les més honestes i decidides, no podrà ser escoltada. A canvi, quin munt de banalitats enfadoses i de paraules capcioses ens feriran, quina munió de mitges dites interessades ens burxaran les orelles! Ens neguitegem per escoltar aquell llenguatge sincer i sense reticències que proclama ardidament la rectitud.

Però si el presoner de Clairvaux no té llibertat per conversar, ara per ara, des del fons de la cel·la amb els seus companys, aquests poden, com a mínim, recordar-se'n i recollir les paraules que l'amic pronuncià temps enrera. És un deure el qual m'és possible de satisfer i m'hi aboco amb joia. Els articles que Kropotkin va escriure, des de 1879 fins a 1882, en el diari "anarquista" Le Révolté, m'han semblat prou escaients com per ser aplegats en un volum, oimés en no haver estat pas enfilats a l'atzar dels esdeveniments, sinó que se succeeixen en un ordre lògic. La vehemència del seu pensament els dóna la unitat necessària. Fidel al mètode científic, l'autor exposa d'entrada l'estat general de la societat, amb els seus odis, els seus vicis, el seus elements de discòrdia i de guerra; estudia els trets de decrepitud que presenten els Estats i ens mostra les esquerdes obertes, les ruïnes acumulades. Tot seguit desenvolupa les pàgines viscudes que la història contemporània ens ofereix en el sentit de l'evolució anàrquica, n'assenyala la significació precisa i en treu els ensenyaments que fan al cas. Per acabar, en el capítol

"L'Expropriation" resumeix el seu ideari, tal com ha sorgit de l'observació i de l'experiència, i fa una crida als homes de bona voluntat per tal que no defalleixin en saber-ne més sense deixar d'actuar.

No m'escau pas fer l'elogi de l'autor. És amic meu i, si manifestés les excel·lències que li atribueixo, es podria sospitar d'encegament o acusar-me de parcialitat. N'hi hauria prou amb referir-me a l'opinió dels seus jutges, fins i tot dels seus escarcellers. D'entre els qui han seguit la seva vida, de lluny o de prop, no hi ha ningú que no el respecti, que no sigui testimoni de la seva intel·ligència sobirana i del seu cor abrandat per la bonhomia, no hi ha ningú que no el reconegui com a veritablement noble i pur. Altrament, no és precisament a causa d'aquestes qualitats que li ha calgut conèixer l'exili i la captivitat? El seu crim és el d'estimar els pobres i els febles; el seu preu fet és el d'haver advocat la seva causa. L'opinió pública és unànime en respectar-lo i, tanmateix, no s'astora gens ni mica en veure com se li tanquen obstinadament les portes de la presó sobre els seus passos; sembla ben bé que calgui pagar per la superioritat i que l'abnegació hagi d'anar de bracet amb el sofriment. Es fa impossible veure Kropotkin en el deambulatori de l'edifici central i, en saludar-nos, preguntar-se: "I doncs, i mi per què no m’han tancat? Que potser és perquè no els paga la pena?

En qualsevol cas, cal que els lectors d'aquest llibre s'ocupin menys de la personalitat de l'autor que no pas del valor de l'ideari que exposa. Les idees, les dono confiadament als homes fets i drets que no judiquen una obra abans d'haver-la obert, una opinió sense haver-la comprès a la bestreta. Féu taula rasa dels vostres prejudicis, apliqueu-vos en desenpallegar-vos temporalment de les vostres dèries, i llegiu aquestes pàgines cercant simplement la veritat sense preocupar-vos, ara per ara, per l'aplicació. L'autor només us demana una cosa, compartir per un moment el seu ideal, la joia de tots, no només la d'alguns privilegiats. Si aquest desig, per fugisser que sigui, és sincer de veritat, i no pas un pur caprici de la vostra fantasia, un enlluernament momentani, és probable que coincidireu amb l'autor. En compartir els seus desigs, comprendreu les seves paraules. Tingueu ben present, però, que aquestes paraules no us conduiran de cap manera vers els honors; no seran mai recompensades per una col·locació amb un bon sou; potser, més aviat, en rebreu la desconfiança dels vostres antics amics o alguna patacada des de dalt. Si cerqueu la justícia, confieu en sofrir la iniquitat.

De la intensitat de les relacions d'Eliseu Reclus amb Pere Kropotkin se'n parlarà prou en el transcurs de les conferències del mes de novembre de 2005. El prefaci del llibre Paraules d'un rebel en són bona mostra.

Just quan surt aquesta obra, França es troba en plena cursa electoral. No seré pas tan ingenu com per a recomanar-ne la lectura als candidats, tenen prou d'altres "deures" per complir. Altrament, convido els electors a obrir Paroles d'un Révolté i els assenyalo molt especialment el capítol titulat "Le Gouvernement Représentatif". Hi copsaran com n'és de justificat de dipositar la seva confiança en aquest homes sorgits d'arreu per a encalçar l'honor de representar els seus conciutadans al Parlament. Ara per ara tot és per a millor fi. Els candidats són omniscients i infal·libles; però, com seran els mandataris? Quan al cap i a la fi hagin assolit la seva part de reialesa, no seran pas emmenats fatalment pel vertigen del poder, i, com els reis, dispensats de qualsevol il·lustració i decència? D'estar decidits en atenir-se a les promeses que han prodigat amb escreix, com mantindran la dignitat al bell mig de la turba de pidolaires i consellers? Bo i suposant que entressin immaculats a la Cambra, com en podrien eixir sinó és tacats? Sota el pes d'aital atmosfera d'intrigues, hom els veu giravoltar de babord a estribord com si se'ls hagués encallat fatalment el governall: ninots de rellotge que afecten un posat superb en colpejar sorollosament el quadrant i vinclar deliciosament l'esquena per esmunyir-se resignadament pel forat de la paret.

No és pas a l'encalç de nous mestres la manera d’assolir la salvació. Cal, ves per on, que nosaltres, anarquistes, els enemics del cristianisme, recordem a la societat sencera que es diu cristiana, els mots d'un home del qual n'ha fet un Déu: "No li diguis a ningú: Mestre, Mestre!" Que cadascú sigui mestre d'ell mateix. No us tombeu ni vers les càtedres oficials, ni vers aquella tribuna sorollosa, amb la vana esperança d'un mot de llibertat. Escolteu més aviat les veus que pugen de baix, reïxen en passar les reixes d'un calabós. / Elisée Reclus, Clarens (Suïssa), primer d'octubre de 1885.