El nou curs de la Societat Catalana de Geografia l’ha obert enguany en Joan Nogué, expert geògraf en temàtiques paisatgístiques, catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona i actual director de l’Observatori del Paisatge. La conferència inaugural del passat 5 d’octubre, se centrà en el trinomi del paisatge, la geopolítica i el necessari pensament territorial; un repertori molt geogràfic posat en solfa des d’una dimensió contemporània i “glocal”.

La presentació va tenir dues parts ben diferenciades. La primera cal considerar-la un acurat estat de la qüestió sobre el polifacètic concepte de paisatge. Essent breu però aclaridor, Nogué ens féu un repàs temporal de dita temàtica en el pensament geogràfic fins arribar a contextualitzar-lo en la complexitat socioespacial del segle XXI, fent-ne aflorar els reptes, les paradoxes i els múltiples assoliments. Després d’aquesta divagació més conceptual i acadèmica, i de forma quasi privilegiada, el catedràtic esdevingué director, i ens presentà i explicà els objectius i la funcionalitat del recent creat Observatori del Paisatge, ubicat a la capital de la Garrotxa.

El paisatge definitivament ha sortit al carrer, fent-ne augmentar la seva significació transversal i la seva importància ja sigui social, mediàtica, política, territorial, estètica, identitària, acadèmica o geogràfica. Aquest fet és explicable per diferents motius, dels quals destaquen la creixent conscienciació

ambiental, l’increment de la sensibilitat estètica de certs col·lectius, l’augment de l’extensió de la ciutat dispersa, el Conveni Europeu del Paisatge, així com la recent aprovada Llei del Paisatge.

Certament, tal i com ens explicà el professor Joan Nogué, el paisatge juga un paper altament rellevant en la formació, creació, consolidació i manteniment de les identitats territorials; és la plasmació o la fisonomia que ens revela la personalitat concreta dels espais i a través del qual es distingeixen les contrades. El paisatge és cultura i esdevé identitat. En aquest sentit, l’essència del paisatge rau en l’associació d’aquest amb els trets culturals de cada regió i de la identitat dels llocs.

En el context "glocal" s’observa que les dinàmiques territorials actuals qüestionen i posen de manifest l’alteració de les relacions tradicionals entre lloc, paisatge, identitat i regió. Com a resultat, han aparegut uns nous paisatges híbrids, que visualitzen la homogeneïtzació de la producció cultural del territori (ja globalitzat). Paral·lelament també s’observa un nou fenomen en el qual la població crea i redescobreix llocs i paisatges a la vegada que afirma i defensa de manera organitzada el seu territori, reafirmant la seva identitat singular en contraposició a la homogeneïtat que es va redissenyant en el context global. Es constaten, doncs, noves relacions entre l’espai i el temps, on la

El professor Nogué en el decurs de la seva dissertació.

variable lloc esdevé un vincle i un punt de contacte entre els fenòmens mundials i les experiències culturals individuals.

Dins del nostre context identitari i territorial, Nogué ha emfasitzat el repte que suposa des de la perspectiva paisatgística, el gran augment de la massa forestal que junt amb els grans incendis forestals esdevenen processos

 

Fotos d'E. Bertran.
 

que acceleren la pèrdua de la diversitat i riquesa de paisatges. Per altra banda, la metropolització del territori també amenaça la integritat paisatgística i sovint suposa una banalització del paisatge, una tematització territorial, on l’aparició de noves perifèries esdevenen simples espais de transició que no disposen encara d’un imaginari i d’una identitat. En aquest sentit, apareixen territoris efímers que esdevenen quotidians, però que conceptualment encara són difícils de llegir ja que encara no han generat el seu propi discurs.

Davant d’aquestes noves realitats, Nogué aposta i defensa la necessitat d’una “sensibilitat” real vers el paisatge, que creï una cultura d’aquest, i no d’elits sinó que popular i quotidiana, que el consideri, l’experimenti i l’incorpori en l’imaginari col•lectiu. Essent així, el paisatge cal entendre’l com un element més que configura la qualitat de vida i construeix també el benestar social i cultural. Aquest projecte però, requereix tant d’una consciència social com d’una voluntat política. Talment l’exemple presentat en aquesta conferència, o sia, l’Observatori del Paisatge reuneix en part dits postulats, als quals cal afegir, la intenció de crear coneixement específic del passat i el present amb una finalitat territorial, social i cultural. [Rosa Cerarols, 19 d’octubre de 2005]