Espai públic, arrelament al lloc i vida quotidiana:
el cas del barri de Ca n’Anglada de Terrassa [resum]

Els barris populars a l’Estat espanyol són àrees urbanes on destaca, malgrat els esforços de les administracions locals a partir del període anomenat dels ajuntaments democràtics, l’esforç del propi veïnat en la millora de les condicions de vida social i materials, individuals i col·lectives. Aquest factor ha fet possible la construcció social i simbòlica d’un arrelament i d’una identitat molt intensos i ferms que, també, s’han estès sobre llocs concrets, com els de trobada, pensant en places, i sobre altres llocs com les pròpies llars, gràcies a l’esforç individual i col•lectiu de veïnat del barri. Els canvis socials actuals a barris i ciutats, on destaquen, entre d’altres fenòmens sociogeogràfics, l’assentament de persones i famílies d’origen extracomunitari, estan contribuint a generar un panorama social i cultural més heterogeni i complex.

És per això que vam creure interessant fixar-nos en l’actualitat de la vida als espais públics d’aquestes àrees urbanes a través de l’anàlisi de les situacions i dinàmiques d’ús i apropiació dels espais de trobada, i en les seves presències i absències, en la política municipal respecte els barris i en el paper que diferents dimensions com la identitat i l’arrelament al lloc, la propietat privada, la classe, l’ètnia, el gènere o l’edat estan jugant en el dia a dia dels barris populars. La recerca geogràfica es va centrar en l’estudi de cas d’un únic barri, el de Ca n’Anglada de Terrassa. Malgrat haver-nos centrat en un sol cas d’estudi, creiem que el treball pot ajudar a entendre l’actualitat, social i urbana, que viuen molts barris populars del Principat i de l’Estat espanyol, la majoria encara caracteritzats pel fet de concentrar poblacions desafavorides en àrees urbanes molt circumscrites.

Ca n’Anglada de Terrassa, barri construït material i socialment a partir dels anys ‘50 del segle passat per persones i famílies humils desplaçades, bàsicament, des del sud de l’Estat espanyol, va guanyar la batalla per la dignificació dels serveis i equipaments col·lectius i dels seus espais de trobada gràcies a la lluita veïnal, essent aquesta etapa històrica del barri clau per a entendre el sentiment d’identitat i arrelament vers el barri, i més concretament pels espais de trobada concrets (plaça de Ca n’Anglada i centre cívic) i per les pròpies llars en propietat. Amb l’arribada del període anomenat dels ajuntaments democràtics a l’Estat espanyol, la població es relocalitza a altres parts de la ciutat de Terrassa, es milloren i es posen al dia moltes cases de planta baixa, es localitzen equipaments i serveis col·lectius que eren reclamats pel veïnat i es reestructura el teixit comercial, posant en evidència una certa mobilitat social ascendent en famílies de classe treballadora del barri. Els anys ‘90 marquen l’inici d’un renovat procés de concentració de poblacions desafavorides al barri, amb l’assentament al barri de persones i famílies originàries d’estats com el marroquí, l’equatorià o el senegalès, essent més notable la presència de persones nouvingudes d’origen marroquí. Aquesta major complexitat social al barri contribueix a què es distingeixin dos posicionaments de la població dita autòctona respecte les persones nouvingudes, que moltes vegades parteixen d’una por a la desconeixença i a la novetat: el de rebuig, arribant a l’extrem de controlar les presències i usos de determinats espais de trobada emblemàtics del barri i a episodis periòdics de violència racista a l’espai públic; o el d’obertura i de normalització de les relacions interètniques, a àmbits menys visibles i a espais de trobada menys massius i referencials. Ca n’Anglada, també, és exemple d’una mala gestió política de governs municipals respecte els barris, ja que s’ha potenciat una interlocució veïnal basada en els posicionaments més tancats del teixit associatiu respecte el nou veïnat d’origen extracomunitari, no potenciant la resta de ric teixit associatiu del barri i el veïnat menys o gens organitzat a través d’entitats i col·lectius, que mostren dinàmiques més normalitzadores davant la nova realitat social del barri. És en aquest context on les relacions interètniques són difícils de desenvolupar en un marc d’igualtat i on es dificulta la inserció de la població nouvinguda d’origen extracomunitari en els espais de trobada i en la vida pública del barri. Tanmateix, el treball també ha servit per identificar espais i dinàmiques que ajuden a identificar uns altres àmbits de la vida quotidiana del barri, no reconeguts molts cops per la premsa local, el govern municipal i els sectors del barri més tancats als canvis socials, àmbits de la vida quotidiana del barri des d’on s’està contribuint a la millora de les relacions comunitàries i des d’on es rebutja el discurs etnicista que lliga els nous assentaments d’origen extracomunitari amb el deteriorament urbanístic i de la vida social del barri, aspecte, aquest últim, que també s’ha volgut analitzar curosament, identificant una realitat no només de necessitats i mancances sinó també de possibilitats i esperança. [Fabià Díaz-Cortès]