Enguany, la ruta del tradicional viatge de Setmana Santa, auspiciat per la Societat Catalana de Geografia i organitzat per ARAC, impecablement, com sempre, va consistir en el resseguit de la banda més septentrional del Creixent Fèrtil, l'àmbit clàssic eixarrancat, amb un peu al Golf Pèrsic i l'altre a la mar Roja, per sobre de l'Orient Mitjà. El trajecte de l'excursió, però, es limità al segment situat dintre de l'actual estat de Síria. Si fa o no fa, a tall d'esquema, us podeu afigurar el recorregut com una mitja volta tramuntanal per una circumferència fictícia circumscrita en les fronteres del país esmentat. Des de la punta més llevantina assolida, l'expedició va retornar en línia recta a la d'origen, la ponentina. En resum, una impressió d'haver fet mig tomb circular bo i seguit d'una tornada diametral.

Va bé referir el traçat de l'itinerari a figures de la geometria elemental. En aquesta ocasió, a més a més, escau fer-ho com a recordança d'aquells observadors del paisatge del firmament, el paisatge per antonomàsia, que les idearen fa tres mil anys, o més, i de les quals continuem servint-nos-en. En les nits transparents, i gèlides, com les que poguérem experimentar en el decurs del viatge, aquells homes, i potser dones, encimbellats en els tell, apamaren tossudament la geografia de la volta del cel per a destil•lar-ne regularitats d'abast universal, més enllà de la contingència dels paisatges singulars, superficials, i, al capdavall, per molt que s'hi encaparrin els estetes del segle vint-i-u (d.C.), reflexos anodins de les relacions de domini social d'aquesta vall de llàgrimes. Cert, fruit de les seves observacions siderals, aquells mateixos geògrafs científics equiparen els dominadors amb una bona col•lecció d'instruments de previsió, el calendari al capdavant, imprescindible per a mantenir el control de l'Estat naixent. Però això són figues d'un altre paner. No enterboleixen, de cap manera, la impressió de posar peu a Mesopotàmia, cap a mitjanit i a ple dia, després de creuar la cinta blava, tan intensa, de l'Eufrates, el majestuós Al Furat.

Impressió d'empaitar les ombres esvaïdes d'un reguitzell d'Estats minúsculs, eixarreïts, comprimits entre cel i terra, unitats de mercat en la globalitat d'abans de les targes de crèdit: Ugarit, Apamea, Ebla, Dura Europos, Mari i Palmira. Ruïnes de pedra picada, de toves i de tovots, de columnates alteroses i de nínxols travessers. Tanmateix, la vida continua, potser fins a l'extinció anunciada de l'astre rei. El contrast de la desolació de les deixes del passat, i potser per això mateix, enalteix l'acolliment que trobàrem sota el tendal de la família del Sr. Abu Alí quan els estels iniciaven la gal·la nocturna mesopotàmica. M'ho recorda el Pere Andreu: "A Mari, el pater-familias és conegut pel nom d'Abu Alí...i ha treballat i ha anat engrandit el patrimoni, des dels anys trenta, col·laborant primer amb el professor Parrot, descobridor del lloc, i seguidament amb el professor Margueron, alumne i continuador que aquest any ja es retira... El Sr. Abu Alí encara coneixerà un tercer professor arqueòleg, francés, és clar, que vindrà també, lògicament, de la Universitat de París... i els arqueòlegs i els turistes que anem passant, anem passant..."

El record d'altres estats, no tan reculats en el temps, també deixaren impressió en el seguici d'Abdel-Salam Fahed, dit senzillament Abdul, guia oficial, eficient i obsequiós del grup. Del que fundaren els croats, a sang i foc, n'és testimoni la fortalesa del Crak dels Cavallers. Són diversos els monuments que trobàrem dedicats a Saladí, el kurd que liquidà definitivament la croada. I són molts, amb una insistència extenuant, els que recorden els actuals jerarques sirians.

Es pressentia la desfilada d'una bona varietat d'escenaris geogràfics per la finestra de l'autocar, conduït esplèndidament per en Selim, al llarg d'autopistes i carreteres no aptes per a cardíacs. El sector de la costa mediterrània, des de Tartus fins a Lataquia, una mena de Maresme mal endreçat i envilit per les edificacions inacabades, amb els budells metàl·lics a l'aire, en el qual les promocions de xalets encara els queda molt de camí per fer; la serralada litoral cretàcica i juràsica, prolongació septentrional del Líban i Antilíban, un karst molt actiu; la plana al·luvial de la depressió de l'Orontes, de fertilitat prou reconeguda i d'impacte visual inqüestionable; els altiplans eocènics de la regió d'Alep, terrosos i conreats prop de ciutat, rocallosos i ramaders al sector on es troben les restes alteroses de l'antiga basílica de Sant Simeó l'Estilita; la vall de rebliment quaternari, irrigada, amplíssima, de l'Eufrates, la qual vàrem seguir fins a tocar de l'Iraq; l'estepa, coberta en aquestes dates per un tel d'herbei primaveral, vorejant el desert de Síria, més al sud, i un altre muntanyam, al nord, també d'era secundària, amb tots els plecs i falles a la vista, una delícia geològica de cartó pedra; i els oasis, petitet i viu el de Palmira, a punt de liquidar el de Damasc. I doncs, una col·lecció d'impressions.

Ens perdérem pel cor per dues grans ciutats ben vives: Alep i Damasc. Seria molt llarg d'explicar el cúmul de sensacions, d'impressions, que genera l'allau de descobertes visuals, olfactives, auditives, i de tota mena experimentades en medis urbans amb un paisatge construït tan ric en diversitat i contrast. Se'ls podria aplicar tots els tòpics d'agència de viatges per a engalipar clients. Tanmateix, traspassàrem la banalitat. Vàrem tenir la sort d'escoltar un parell de xerrades, sobre el terreny, magnífiques, les quals ens allunyaren de qualsevol vulgaritat. L'Eva, una berlinesa cooperant al Centre de Rehabilitació de la ciutat vella d'Alep, finançat pel govern alemany, ens va apropar a la seva geografia urbana actual. Naïm, arquitecte de Damasc, ens explicà l'estructura de les grans cases tradicionals arredossades a l’ombra de les mesquites dels Omeies. A tots els expedicionaris ens quedaren ganes per saber-ne més. Una altra vegada serà. [pau alegre]

la foto del grup >>>