El proppassat 24 de febrer la Dra. Carme Miralles i Guasch va pronunciar la cinquena conferència del curs 2004-2005 de la Societat Catalana de Geografia amb el títol Mobilitat i ciutat. L’acte va ser presentat per la presidenta d’aquesta societat, la Dra. Maria Dolors Garcia Ramon, que va comentar breument la trajectòria acadèmica i professional de la ponent.

La doctora Miralles és professora titular del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva activitat investigadora, que ha desenvolupat fonamentalment en el marc del GEMOTT – Grup d’Estudis de Mobilitat, Transport i Territori, s’ha centrat en l’estudi de la mobilitat quotidiana de les persones des d’una vessant territorial, social i mediambiental. A banda de treballar en l’elaboració d’un marc conceptual i metodològic, ha analitzat els efectes que les dinàmiques territorials tenen sobre la mobilitat, les conseqüències socials que en termes de cohesió-exclusió comporta l’organització dels desplaçaments d’una població en els diferents sistemes i mitjans de transport, les repercussions d’aquesta organització en clau de gènere i els efectes mediambientals de la mobilitat. Finalment, també ha treballat en l’establiment de metodologies per a la gestió de la mobilitat. Producte d’aquesta activitat són nombroses publicacions entre les quals destaquen Mobilitat sostenible: innovacions conceptuals i estat de la qüestió, Transport ciutat. Una reflexió sobre la Barcelona contemporània i Ciudad y transporte: el binomio imperfecto. Actualment dirigeix l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona.

La conferenciant va centrar els seus esforços a exposar d’una forma breu però clara i concisa l’evolució que al llarg de la història recent ha sofert l’anàlisi de la relació entre la mobilitat i el territori urbà, els dos subjectes objecte de la conferència.

Segons que expressà la Dra. Miralles, durant el darrer mig segle s’ha produït un procés accelerat i irreversible en la comprensió de la relació entre la ciutat i la mobilitat. Aquesta relació ha sofert diverses mutacions que han comportat canvis substancials en la seva comprensió i, en conseqüència, en la seva

gestió. Al llarg de les darreres dècades s’ha produït un canvi conceptual i metodològic que ha comportat un replantejament de la relació entre la mobilitat, el transport i el territori.

La prevalença del paradigma positivista féu que fins als anys cinquanta del segle XX la relació entre els dos elements objecte de la conferència s’observés des del marc de la metodologia causal. Segons aquesta concepció la causalitat era una relació natural entre factors. Així, s’establia una relació causal entre el territori, la ciutat, i el transport en la qual el primer actuava com a causa i el segon com a conseqüència. En aquest sentit s’entenia que la implantació de les infraestructures i els serveis de transport, llavors el terme mobilitat encara no existia, era una conseqüència de l’organització del territori urbà on aquests estaven implantats. Sota aquesta concepció les conseqüències d’aquesta relació eren mecàniques i previsibles la qual cosa va dur en moltes ocasions a la modelització matemàtica d’aquesta relació.

A partir dels anys setanta i vuitanta, segons que va explicar la Dra. Carme Miralles, es va produir un qüestionament del model causal i, en conseqüència, de la relació entre el transport i el territori. Segons la nova concepció no es tractava pas de dos elements aïllats que establien una relació lineal entre ells sinó de dos factors que interactuaven en l’espai i el temps, que generaven interrelacions i sinèrgies i que no podien tenir efectes unívocs. En aquest sentit es va posar de manifest que existia una relació inestable i conflictiva alhora que recíproca i circular en el temps entre aquests dos elements.

A partir dels anys noranta, amb l’aparició en escena del paradigma de la sostenibilitat, es va produir un nou salt que va dur a una nova reconceptualització de la relació entre els dos elements objecte d’aquesta conferència. A partir d’aquest moment els termes trànsit i transport van ser substituïts pel de mobilitat. En aquesta nova concepció les persones van passar a ser el centre d’interès acadèmic mentre que els mitjans de transport foren considerats mers instruments. En aquest període també es reconceptualitzà el concepte d’accessibilitat. Si fins llavors l’accessibilitat havia estat entesa estrictament en termes

territorials, a partir d’aquest moment tindrà sobretot una dimensió personal. Ja no seran els territoris els que són més accessibles o menys sinó que seran les condicions personals dels individus les que definiran el grau d’accessibilitat d’un espai. Així mateix, també es produeix un canvi pel que fa a la concepció dels costos de desplaçament. A partir d’aquest moment als costos d’operació s’afegiran el temps, els costos socials i els costos ambientals com a elements a ésser considerats.

Per concloure la conferència la doctora Miralles va voler recalcar que aquest canvi no ha estat només a nivell acadèmic sinó que també ha tingut una important repercussió en la praxis. Així, va fer esment de diverses iniciatives europees en les quals s’han integrat la ciutat i la mobilitat de forma conjunta en la planificació. Entre elles va destacar la política holandesa de l’ABC, els PDU francesos, el PPG13 britànic i les noves lleis d’Urbanisme i de Mobilitat aprovades recentment pel Parlament de Catalunya. [Pau Avellaneda, Sabadell, març 2005]