Dintre del cicle de conferències organitzades per l'IEC en el qual es debat el tema de l'Aire i el Medi des de perspectives científiques diverses, dimecres dia 23 de febrer va intervenir el professor de la Universitat de Barcelona Javier Martín Vide per a exposar diverses aproximacions transversals sobre el canvi climàtic. A manera de decàleg, el professor Martin Vide, especialista prou destacat en el domini de la climatologia, va enumerar i caracteritzar, a bastament i precisa, deu mirades interdisciplinàries envers la modificació ambiental que tan preocupa els ciutadans i ciutadanes d'arreu del Món. Naturalment, va donar especial èmfasi a l'òptica catalana, peninsular i mediterrània per aconduir i concretar geogràficament l'exposició conceptual. De tot plegat, l'auditori va poder-se fer ben bé càrrec de la problemàtica, 'ampolla mig plena, ampolla mig buida', en la qual rauen les opinions actuals sobre canvi climàtic.

Repassaré el decàleg de visions transversals relatat pel professor Martín sense pretensions d'enumerar-les explícitament, ni amb l'amenitat irrepetible que va saber donar a la seva exposició. D'entrada constatà que la variabilitat climàtica és, ni més ni menys, la normalitat. De sempre hi ha hagut canvis extremats del clima sense que això hagi decantat l'observador de les dades vers una evidència de canvi climàtic. Els climatòlegs han analitzat sèries de llarga durada, com les pluviomètriques de Gibraltar (1791-1983), o les de pressió atmosfèrica de Barcelona iniciades pel Dr. Salvà i Campillo el 1780, bona mostra ambdues de la irregularitat dels factors climàtics en el temps. En una escala temporal més llarga, els geòlegs reconeixen hecatombes climàtiques profundes arran dels episodis glacials, els quals tenen hipòtesis explicatives prou satisfactòries com, posem per cas, les erupcions volcàniques de gran magnitud. En la mateixa línia de visions cronològiques, les dades aportades pels historiadors per al coneixement de paleoclimes també són demostratives d'aquells alts i baixos habituals. En aquest context, el conferenciant va remetre a les recerques efectuades per Mariano Barriendos sobre les intensitats de les

pregàries per remeiar les sequeres a la ciutat de Barcelona des del segle XVI al XIX com una font indirecta ben vàlida per a aquesta mena d'anàlisis.

Cert, de sempre hi ha hagut riscos climàtics. Però no hi ha una evidència estadística del seu augment. El que realment s'ha experimentat és un augment de les pèrdues humanes i econòmiques a causa de situacions climàtiques molt adverses. Els signes inquietants sobre la factibilitat d'un canvi climàtic, ara per ara sense possibilitats de retorn a les condicions inicials, ha estat debatuda a bastament pels mitjans de comunicació social. Els periodistes ho saben prou bé. És un tema nou, desconegut fa només vint-i-cinc anys, el qual pot convertir-se en l'estrella de qualsevol edició de diari o revista de difusió general. I afecta tota la humanitat, la qual té, sovint, una percepció ben diferent del que mostren les dades. L'exemple de l'enquesta sobre quin dia de la setmana plou més és d'una evidència abassegadora en aquest sentit. L'embolic és prou evident. Així, el professor Martín Vide, davant la incertesa que enclou el fenomen, propugnava, en la darrera mirada transversal, la qual va cloure la seva dissertació, una investigació el més acurada possible de l'evolució del fenomen en la perspectiva de concretar millor els escenaris de les projeccions de futur. [Pau Alegre]