El proppassat dimecres 19 de gener, la professora Anna Cabré, directora del Centre d’Estudis Demogràfics i catedràtica de Geografia Humana (UAB), va intervenir en el cicle de conferències "Perspectives del segle XXI: població, societat i país", organitzat per l'IEC, sobre el tema La població a Catalunya: perspectives per al segle XXI. La competència científica de la doctora Cabré va ser enaltida pel professor Salvador Giner, de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i director del cicle, com el referent bàsic dels estudis de demografia a la Catalunya d'avui.

En la primera part, va remarcar la incertesa de les avaluacions del nombre d'habitants d'un àmbit geogràfic. Pel que fa a les projeccions de futur, aquesta incertesa es pot comprovar en l'evolució que han experimentat les previsions a llarg termini publicades pels organismes oficials del país, Instituto Nacional de Estadística (INE) i Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT). La sèrie de vaticinis de l'INE per a la població espanyola de 2050 és prou il•lustrativa. Si l'any 2001 en preveia uns 30 milions, el 2003 la revisava fins a 45 milions per enlairar-la encara, fa poc, fins a 53 milions. De manera semblant, però per a un horitzó més proper, el 2030, l'IDESCAT ha passat d'una previsió d'uns set milions a vuit milions i mig.

Aquest canvi de perspectives demogràfiques, enorme, remogut en només un quinquenni, respon a causes i situacions que cal cercar en l'extraordinària dinàmica demogràfica actual: la població de Catalunya ha crescut en més de cinc-cents mil persones en els darrers cincs anys. Un creixement equivalent al del rècord històric de 1960-64. Abans, però, d'analitzar la incidència d'aquest fet crucial en els components demogràfics que mediatitzen les projeccions, la conferenciant va insistir en el coneixement incomplet que teníem de la població actual.

A grans trets, la població estimada de Catalunya a finals de 2004 es movia en una forquilla d'entre els 6,6 i els 7 milions d'habitants, xifra esbombada darrerament per superar el clixé dels "sis milions", gairebé

incommovible durant vint anys. Però quatre-centes mil persones de residència incerta en són moltes per a la magnitud demogràfica de Catalunya i, per tant, comprometen la consistència dels índexs formats en base a un divisor referit a la "població actual". La versemblança de les projeccions en pateix ineludiblement. I encara, bo i deixant de banda les puntes estacionals degudes a les riuades de turistes. Per entendre'ns, el 15 de juliol passat, quan l'aiguat d'europeus feia el ple i els de casa encara no havien sortit de vacances, la població efectiva de Catalunya fregava els 8 milions!

Va orientar la segona part de la intervenció a l'anàlisi del comportament dels tres components demogràfics que intervenen en les projeccions de població: fecunditat, mortalitat i migracions.

En relació amb l'evolució prevista de la mortalitat, la doctora Cabré comentà llargament i entretinguda la de l'esperança de vida, allargassada, a llarg termini, en quatre anys per als homes i en dos per a les dones. En el cas de Catalunya, aquestes previsions la situen com un dels països més destacats a nivell mundial darrera del Japó, capdavanter indiscutible. L'allargament probable de la vida humana comportarà el manteniment i l'enfortiment numèric de les classes d'edat avançades però sense que això impliqui, necessàriament, la transformació de la societat en un immens centre geriàtric. Un major nombre de persones de la tercera, quarta i aneu a saber de quin ordre d'edat, derivarà en noves formes de vida creativa.

La fecunditat s'ha incrementat notablement durant els darrers anys. Els índexs oficials tendeixen a apropar-la a la mitjana europea. Així mateix, en termes absoluts, l'augment de cinquanta-cinc mil a setanta-cinc mil naixements anyals en el darrer quinquenni és bona prova de la remuntada de l'estagnament arrossegat des de 1980. Tanmateix, som lluny dels gairebé cent vint mil naixements de 1978! Un altre rècord històric que, segons Cabré, serà de molt difícil superació. Com és habitual en els ambients dels estudis demogràfics de

Catalunya, no va aportar cap conclusió causal entre el flux immigratori actual i l'augment de la fecunditat observada, per bé que el comportament de cadascun dels tres components demogràfics esmentats influeixin i siguin influïts pels altres de manera inevitable.

Finalment, es va referir a la immigració estrangera com l'explicació evident del salt demogràfic experimentat en els darrers anys. Així mateix, aquest fenomen explicaria el gran canvi experimentat per les perspectives d'evolució futura manifestades pels organismes oficials del ram. Ara bé, el pes en les previsions d'aquesta nova allau immigratòria, una expressió de la mateixa Anna Cabré amb la qual va caracteritzar el flux immigratori dels anys cinquanta i seixanta a El sistema català de reproducció (1999) --però que no va emprar en aquesta ocasió--, és d'una inseguretat extrema. S'hi va referir, en diverses ocasions, amb una frase feta: les realitats són cícliques, les projeccions no ho són pas.

Per altra banda, va ampliar l'explicació geogràfica del fenomen. Si en El sistema català de reproducció contemplava l'allau peninsular com una ampliació territorial de l'èxode rural català cap a les ciutats experimentat durant el vuit-cents, l'allau actual caldria considerar-la com el mateix èxode però a escala planetària. Però, quan l'onada actual hagi minvat, en quina banda de la Terra es trobaran els nous efectius d'immigrants imprescindibles per a mantenir el sistema cíclic quan es desfermi una nova onada de creixement econòmic? A mitjans del segle XXI, o potser abans i tot, les reserves s'hauran exhaurit.   [Pau Alegre]