El passat dimarts, dia 19 d’octubre, la Societat Catalana de Geografia va inaugurar el curs 2004-2005. L’acte va ser presidit per la sra. Ma. Dolors Garcia, presidenta de la Societat, que després d’anunciar que a la cloenda de l’acte es lliuraria el I Premi Joan Palau Vera, va fer la presentació del conferenciant. El professor Lluís Riudor i Gorgas, de la Universitat Pompeu Fabra va parlar sobre el tema: De la Rambla al Nil: els viatgers catalans (1889-1934).

El consoci Lluís Riudor va començar agraïnt a la societat l’oportunitat que li brindava poder parlar a la seva tribuna. Amb aquesta aportació sentia que complia el deure que tenia envers ella, perquè la conferència és una petita mostra d’un treball de recerca que el conferenciant està realitzant conjuntament amb d’altres geògrafs i el qual està subvencionat per l’Institut d’Estudis Catalans de qui la Societat Catalana de Geografia n’és una filial.

Tot seguit, en Riudor introdueix el tema amb l’exposició d’unes magnífiques aquarel•les d’estil romàntic que il•lustren clarament com en 45 anys l’Egipte dels faraons a poc a poc es converteix en una moda, una coartada cultural, dels viatgers egiptòlegs cap el naixement de l’espècie turista. Egipte té doncs un paper important en la invenció del turisme perquè té tots els ingredients de la fórmula màgica, és a dir, una suma de coartades: l’arqueològica i cultural, la climàtica hivernal, l’orientalista i la religiosa.

Fins a finals del s. XVIII Egipte atreia a aventurers, viatgers, espies i, més tard, arqueòlegs. D’ençà de Napoleó Europa troba a Orient, a Egipte essencialment, les arrels de la seva cultura; arqueòlegs i artistes difondran imatges que es barrejaran amb l’orientalisme. Ismail Baixà serà el promotor la l’Òpera del Caire i l’arqueòleg Robert Mariette participarà en la idea i la coreografia de l’òpera Aïda, de Verdi.

Però qui de debò va entendre la situació va ser en Thomas Cook, l’inventor del turisme organitzat el qual ofertava viatges d’aventura, però, això sí, sempre dins un marc de seguretat. Apareix, així, un turisme cultural i un turisme d’hivernació –els escandinaus anaven a hivernar a Egipte sempre més barat que la Rivière- que va obligar la implantació d’una important infrastructura a més de confortables hotels que us feien sentir tan bé com a casa. A finals del XIX el Nil esdevé navegable per a vaixells turístics, la línia de ferrocarril facilita les relacions entre Egipte i Palestina i en el marc dels creuers pel Mediterrani, la volta turística a Egipte és part imprescindible d’aquest gran tour. Així és com empreses navilieres es reciclen en empreses turístiques i és als vaixells el lloc de trobada de la burgesia europea i americana.

En la segona part de la conferència en Lluís Riudor va dissertar sobre els viatgers catalans que anaven a Egipte i que quan en tornaven escrivien les seves vivències personals o simplement les observacions que havien fet. Es tracta d’una burgesia cosmopolita que havia conegut Egipte al museu del Louvre o al British Museum, que parlava francès i que llegia llibres de viatges, Tartarí de Tarascó, entre d’altres, o “guies” com les de l’editor alemany Baedeker, que avui equivaldrien a les Lonely Planet. S’acostumava a viatjar en família i s’aprofitava per fer noves relacions. Viatjar també volia dir homologar-se amb la burgesia europea i distingir-se de l’aristocràcia decadent espanyola. En acabat, solien escriure molt perquè els agradava que la gent s’assabentés dels seus viatges. A tot això, calia afegir la forta demanda d’aquest tipus de literatura ja que el país del Nil apassionava i els llibres es venien molt bé. Val a dir que també ajudaven a alimentar somnis aliens, a evadir-se, en definitiva.

Acte seguit, Lluís Riudor exposa cinc viatgers catalans l’obra dels quals permet construir la idea del viatger i la seva concepció de l’Egipte d’aleshores. L’egiptòleg i diplomàtic Eduard Toda i Güell que fa un treball rigorós sobre el país del Nil antic i contemporani. El dibuixant i pintor Oleguer Junyent i Sans que cerca un decorat exòtic d’un Egipte antic. L’executiu Vicents Coma i Soley que fa comentaries tartarinescos de la condició de turista. En Joan Marín i Balmas que més enllà dels estereotips egocentristes, fa observacions lúcides i, finalment, l’empresari Francesc Grau i Ros que l’any 1934 ja preveu el postcolonialisme.

En la darrera part en Riudor fa al·lusió als trets comuns i com han evolucionat en les narracions de viatges. L’autor menciona els estereotips propis de l’occidental convencional que considera els orientals com a inferiors. Els turistes procedents d’Espanya que anaven amb la idea del “moro” es trobaven amb una realitat multicultural i multiètnica. Això no obstant, no tots els clixés són acrítics. Molts busquen un refugi en un lloc exòtic enmig de pedres històriques per tal d’oblidar-se de tot el que passa al sud de la península (la guerra del Marroc, als anys 20). A l’hora de comparar el colonialisme anglès i l’espanyol veuen que aquest darrer sempre queda malament per la seva ineficàcia. Val a dir que a finals dels anys 20 del segle passat els viatgers s’estimaven més quedar-se a la piscina de l’hotel que anar a veure pedres. Egipte va esdevenir, per tant, un lloc on anar a passar-ho bé. Ja no existeixen les coartades. La frase era “vaig a Egipte perquè m’ho passo bé i en arribar a casa escric un llibre”.

Per acabar, el Lluís Riudor va projectar unes imatges que il·lustraven amb encert l’esperit delitós amb què la burgesia catalana emprenia els viatges en les primeres dècades del s. XX: dones (una era la tieta del conferenciat) i homes dalt de camells amb la vestimenta enfarfegada, pròpia de l’època, fent un volt per les piràmides i amb ganes de noves experiències.

L’acte es va concloure amb lectura de l’acta i el lliurament per part de la Presidenta de la Societat del I Premi Joan Palau Vera a l’estudiant Albert Reixach de l’Institut d’Ensenyament Secundari Monsacopa d’Olot. [Montserrat Cuxart]