El passat dimarts 22 de juny, Joan Mateu, catedràtic i professor de Geografia Física de la Universitat de València, va pronunciar l’última conferència del curs 2003-04 organitzat per la Societat Catalana de Geografia. La temàtica que presentava és actualment i des de fa més d’un any, un argument candent entre la nostra societat. Joan Mateu parlava del transvasament de l’Ebre.

La conferència va demostrar la gran importància que té la història en la geografia actual i és que, de projectes per transvasar l’aigua de l’Ebre cap a les terres meridionals, n’hi ha des de fa molts i molts anys. Tot i que el títol original de la conferència era Un segle de projectes de transvasament de l’Ebre al País Valencià, el professor Joan Mateu va proposar una alternativa que creia més significativa per a l’encapçalament (i com a possible títol d’un llibre en projecte): Corregir la geografia física: el transvasament de l’Ebre.

Amb el seu discurs, el professor Mateu ens va venir a dir que no “hem descobert la sopa d’all” volent transvasar l’Ebre: perquè des de 1800 ja es parlava de transvasar-ne l’aigua. Des d’aleshores i al llarg dels anys, s’han anat mostrant-ne les complexitats tècniques però les solucions sempre han estat les mateixes. Joan Mateu va ressaltar la importància del domini de l’aigua i va afirmar que aquest tema és l’aspecte territorial de futur més important al País Valencià. S’ha de partir de la base que és un territori llarg, estret i molt heterogeni. Quan la superfície de rec va augmentar, van començar a pensar i dissenyar treballs hidràulics per aprofitar millor l’aigua. Llavors, la pressió sobre d’aigua era molt forta ja que l’economia valenciana en depenia. Tot i que actualment l’activitat econòmica s’ha diversificat i la pressió i la demanda d’aigua ha disminuït, aquesta, se segueix veient com el seu futur. És per això que, en una societat complexa, s’ha encetat un ampli debat focalitzat en el transvasament de l’Ebre.

El conferenciant va començar dient que el tema és excessiu i, per això, es va centrar en la història dels darrers 150 anys i no va fer esment de la situació que s’ha viscut darrerament: va dir que ja se n’ha sentit a parlar molt. D’aquesta manera, va començar parlant de la situació fins a 1933, moment en què es fa el Plan Nacional de Obras Hidráulicas de Manuel Lorenzo Pardo. Fins aleshores, per superar els desequilibris hidrològics interns s’havien construït canals per irrigar les conques més àrides del sud. Des de 1933 però, hi ha dos nivells de planificació: el de conca (al País Valencià hi ha tres confederacions: l’Ebre, el Xúquer i la Vega del Segura) i l’administratiu. És en aquest moment quan es perd la regionalització de la gestió de l’aigua i es passa a veure el territori espanyol com una única unitat. La política hidràulica havia de superar les barreres físiques del territori per corregir els desequilibris hídrics interns. Manuel Lorenzo Pardo aposta per l’agricultura de llevant perquè és la que s’exporta (a diferència de la del Cantàbric, que és per a consum intern): l’objectiu del pla hidrològic nacional és donar a la costa del Mediterrani els recursos hídrics que li falten perquè en sigui el motor. Aquest fet explica tots els projectes que es van desencadenar a partir d’aquest moment per trobar la millor solució (el de Félix de los Ríos, el Pla d’Irrigació de València, etc.): en tots els casos se superaven les confederacions hidrogràfiques amb grans transvasaments, ja fos des del Tajo, de l’Ebre o des d’ambdós.

La dècada dels trenta va ser de gran importància. Després de la guerra civil es construeix la presa d’Alarcón (serveix tant per fer energia hidroelèctrica com per als regants), però el ministre d’Obres Públiques, l’enginyer Peña, paralitza i ajorna els transvasaments del Tajo i l’Ebre perquè diu que no es tenen els coneixements tècnics suficients per triar-ne la millor opció. Canvia la filosofia que ha imperat fins al moment i diu que per procedir s’han de conèixer els sobrants que poden ser transvasats. Des de 1940 i fins la recent proposta de tirar endavant el transvasament, hi continuaven havent sobre la taula les mateixes propostes i solucions semblants. Durant aquestes sis dècades hi ha hagut un desenvolupament econòmic i social tan important que ha fet que el País Valencià hagi deixat de ser només agrícola. Tot i això, la persistència i l’obsessió dels valencians pel transvasament l’hem viscuda actualment veient com reclamaven agua para todos.

Joan Mateu va oferir, al final de la conferència, algunes de les seves preocupacions com ara la desconnexió del Maestrat més enllà de la qüestió hidràulica, les tensions internes actuals al País Valencià, fruit de l’aprovació del transvasament, i la creació del canal Xúquer-Vinalopó, el fet que la planificació hidrològica no tingui unes directrius clares a seguir, les mancances que presenta el doble nivell de planificació (el de conca i el nacional) i, també, la falta de participació social i de debat que s’ha amagat sota qüestions més tècniques. El professor Mateu va concloure la presentació tot deixant dues preguntes sobre la taula: a la primera es plantejava si el transvasament s’ha ajornat o s’ha abandonat definitivament i, a la segona i última pregunta, dubtava si el transvasament i les dessaladores són dues tècniques complementàries o si aquestes són una bona alternativa tot i els problemes ambientals que comporten.

La sessió va acabar amb algunes preguntes del públic assistent que, juntament amb les respostes de Joan Mateu, van acabar d’enriquir la informació donada.

Núria Matamala