David Slater és catedràtic de Geografia Social i Política de la Universitat de Loughborough (Regne Unit). La seva recerca s’ha desenvolupat al voltant dels nous moviments socials i el canvi polític, l’espacialitat del poder de l’estat, i les relacions entre la geopolítica i la teoria del desenvolupament. Actualment aplica aquestes línies de recerca a temes contemporanis com les relacions entre el poder geopolític i els discursos sobre les interaccions Nord-Sud. En concret, alguns dels seus estudis actuals se centren en l’anàlisi del rol dels Estats Units en el tercer món i la dinàmica de continuïtats i discontinuïtats en les formes de representació i d’intervenció. També estudia l’impacte de l’euroamericanisme en la ciència social.

En aquesta línia, el professor Slater presentà una reflexió sobre les relacions entre la geopolítica i el coneixement centrat en el fenomen de l’eurocentrisme i, entès a una escala més gran, l’euroamericanisme, en el decurs de la conferència de la Societat Catalana de Geografia corresponent al mes d’abril (dia 29).

El conferenciant plantejà quatre preguntes a les quals va donar resposta al llarg de la seva exposició: a) què és l’euroamericanisme?, b) és el terme eurocentrisme el més adequat per afegir-hi els Estats Units?, i en qualsevol cas, quina és la diferència entre eurocentrisme i euroamericanisme?, c) què pot ser una perspectiva postcolonial i com es pot aplicar en una anàlisi de la democràcia?, i d) què és una relació imperial?

L’euroamericanisme és un marc d’interpretació en el qual es contempla la història d’occident com un pas universal per a la resta del món. S’emfasitza el rol dirigent d’occident en les qüestions socioeconòmiques, polítiques i

culturals. L’occident és l’únic sender de la racionalització, i fins i tot des de la filosofia es creu que hi ha quelcom especial a la història d’occident. Segons Slater aquestes idees no són el resultat de reflexions interculturals sinó l’expressió d’una superioritat cultural. Aquest marc interpretatiu condueix a una perspectiva negativa de les societats no occidentals.

Ara bé, existeixen diferències entre Estats Units i Europa en l’impacte que han causat en les societats del tercer món. En primer lloc, en relació al poder imperial que s’exerceix sobre altres llocs. En aquest sentit, el poder imperial dels Estats Units té trets postcolonials a causa de la realitat ambivalent en la formació d’aquest país durant el segle XIX. Els Estats Units són un poder imperial i alhora un país postcolonial. Aquesta contradicció ha produït efectes com la invocació a les nocions de democràcia, llibertat, i a l’american way of life; i també a pensar en termes dicotòmics entre governants i governats al món. Així, en relació a la política exterior, els Estats Units consideren que han de recolzar altres pobles, ja que no creuen que els seus governants estiguin en condicions de fer-ho.

En segon lloc, Slater considerà que hi ha hagut tres trobades importants en la història geopolítica dels Estats Units, amb els indis, els americans d’origen mexicà i els americans d’origen africà, que han potenciat la idea de projectar el seu destí a altres societats vistes com a inferiors. Segons ell, aquests encontres han deixat un pòsit en la formació d’ideologia del país.

En tercer lloc, han existit tres fases de contenció als Estats Units que el diferencien d’Europa: de 1823 a 1945, restringida a les Amèriques; de 1945 a 1989, on la contenció és global; i la que comença el 1989, on la contenció es limita únicament a determinats estats.

David Slater centrà la segona part de la conferència en les dues darreres reflexions: l’aplicació d’una perspectiva postcolonial en la teoria sobre la democràcia, i en la definició d’una relació imperial. Slater se serví del terme postmodernisme per definir el postcolonialisme. En aquest sentit, el postcolonialisme tindria molts atributs del postmodernisme però hi afegiria la importància de la història del colonialisme i en particular la consideració als intel•lectuals del tercer món. El conferenciant emfasitzà molt la importància de donar centralitat a la perifèria per treballar sobre la concepció del món. Aquesta perspectiva que suposa un repte al pensament hegemònic d’occident pot aplicar-se a l’anàlisi de la democràcia. En primer lloc, la perspectiva postcolonial recupera els esdeveniments històrics que han passat a la perifèria i que han estat oblidats o exclosos; en segon lloc, posà en primer pla algunes intervencions nord-americanes que han suposat l’acabament de moltes democràcies (Iran, 1953; Guatemala, 1954; Xile, 1983, etc.); en tercer lloc, donà veu als subjectes i als agents de coneixement, per tant, es descobreixen els treballs d’escriptors del tercer món sobre teories de la democràcia.

Per acabar, David Slater definí una relació imperial com un projecte, una capacitat i un desig d’invasió econòmica, cultural i territorial. Es tracta d’imposar els valors del poder imperial a altres països i sentir que l’altre és inferior. Per tant, inclou una manca de respecte i reconeixement cap els altres. Per això, segons ell, en una relació imperial mai no hi pot haver relació de reciprocitat.

Mireia Baylina