L'oferiment de visions sobre les grans ciutats del món actual ha esdevingut una tradició gairebé irreversible en la programació recent de la Societat. La nostra presidenta ho va remarcar oportunament en la presentació de la conferenciant del proppassat dia 10 d'abril. En aquesta ocasió, l'explicació va versar sobre el creixement fragmentat de la metròpoli de Dakar, la capital del Senegal, i va ser contada per la professora Pilar Riera i Figueras, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Una exposició ben viva, atès que la professora Riera parlava en base tant de l'estudi de la bibliografia disponible sobre el tema com de la pròpia enquête sur le terrain portada a terme durant una estada que hi va fer no fa gaires mesos. Il·lustrada amb la projecció de nombroses fotografies recents i mapes temàtics de situació, l'explicació va atènyer un to de passant amè i acadèmicament ardit.

Després de destacar el bon paper que faria el Senegal en tot tipus d'escalafons socials, econòmics i polítics dels països africans actuals, la conferenciant va recordar que, tanmateix, Dakar és la capital d'un país que cal considerar plenament immers en el Tercer Món. Una població total que creix vertiginosament, sense que les estadístiques puguin proclamar-ne la quantia, potser s'acosten als deu milions d'éssers, i un 65% de la qual es pot considerar que viu enfonsada en la misèria. L'aglomeració de Dakar, situada a l'extrem occidental del país, i d'Àfrica, en concentra ben bé quatre milions.

La península sobre la qual s'assentaren els nuclis originaris de Dakar durant el segle XVIII és una antiga illa volcànica relligada amb el continent mitjançant una llenca de terra que fins avui dia ha conservat aiguamolls i llacunes d'una gran fertilitat

agrícola. Va ser sobre l'extrem de la península on els colonitzadors francesos, d'acord amb l'ètnia lebou, a la qual havien reconegut la propietat del territori, implantaren els dos grans barris inicials. Ben diferenciats l'un de l'altre, Le Plateau i la Medina reflectiran els patrons urbanístics de la ciutat europea i la islàmica i donaran acollida, respectivament, als administradors colonials i a les primeres onades immigratòries de l'interior.

El port de Dakar, que substituí el més petit de l'illa de Gorée, reforçà la situació geoestratègica de l'aglomeració durant el segle XIX. Un paper dirigent refermat per la capitalitat de l'Afrique Occidentale Française que li assignà la potència colonial. Un segle després, cap al 1950, les possibilitats de creixement d'aquella ciutat dicotòmica, colonial i indígena, tocaven sostre. Va ser aleshores, a les vigílies de la independència (1960), quan la Societat Immobiliària Cap Verd (SICAV) promogué la urbanització de bona part del sector nord de la península, però sense ocupar l'istme. Aquest projecte pretenia donar sortida a la demanda de la classe mitjana que podia endeutar-se moderadament per a obtenir un habitatge mínimament confortable.

El barri SICAV, ho comprovàrem amb les fotografies projectades per Riera, és encara avui una urbanització de cases unifamiliars estructurada per una xarxa viària regular i amb una dotació de serveis (punts d'aigua, electricitat, escoles, comerç,...) molt per sobre del que és habitual en aquelles latituds. Bona part dels seus llogaters inicials han assolit la plena propietat. En compensació, el barri de torres d'habitatges plurifamiliars situat a vora del port, amb un patró d'urbanització de l'estil de les HLM franceses, pretenia oferir habitatge de lloguer barat a un estrat social caracteritzat per l'obrer qualificat. Però acabà com un barri d'estatus més elevat.

Ja entrada la dècada dels anys setanta s'inicià l'ocupació de la zona agrícola de l'istme. Operacions com la de Pikine o la de les 'Parcel·les Sanejades' implantaren taques urbanes, de disseny viari estantís i habitatge d'autoconstrucció en el primer cas, més consistent en el segon, molt allunyades del centre administratiu de l'aglomeració.

L'absència d'una planificació de conjunt i d'una programació previsora ha portat a l'aprofundiment en la segregació social entre barris. Així, bona part dels espais intersticials entre els projectes han estat farcits per urbanització espontània qualificada per Riera com d'immens bidonville. Els successius projectes urbanístics, efectuats per a donar cobertura al creixement demogràfic accelerat, es disposaren sense relligament suficient. La carència de planificació i de programació ha generat el col·lapse circulatori de la metròpoli. En encetar la conferència, Riera ens havia recordat la temàtica del títol, el creixement fragmentat d'una metròpoli, com el fil conductor de l'exposició. En acabar-la, penso que a la sala no hi havia ningú que dubtés de l'exemplaritat colpidora de la ciutat de Dakar.

[Pau Alegre, Dilluns de Pasqua de 2003]