Borgonya versus Bordeus : Bordeus versus Borgonya. La picabaralla sobre la primacia regional en la vitivinicultura francesa ve de lluny i sembla que va més lluny encara. Això es desprèn de la conferència que ahir, dimecres 19 de març, diada dels Joseps i les Josepes, Jean-Robert Pitte, professor de Geografia de la Université de Paris-Sorbonne, va pronunciar sobre el tema Bordeaux- Bourgogne: deux civilisations du vin.

L'encetà bo i refrescant-nos aquella pugna. La seva intenció, però, no va ser pas magnificar-la sinó, més aviat, palesar el tractament mediàtic que reben els vins d'una i altra com una de les facetes diferenciadores i constructores de dues civilitzacions o, potser millor dit, mentalitats del vi. Naturalment, n'hi ha més. Posem per cas, no va deixar sense remarcar la imatge chic que ha sabut crear i conrear el propietari de qualsevol dels castells bordelesos. No mancaren a la cita ni els Rothschild, ni en Ricardo Bofill, ...ni Baudelaire! L'edificació de l'imaginari rural de la rodalia girondina que Pitte va bastir, no va tenir una rèplica tan lluïda pel cantó saonès. Val a dir que hi hagué un cert decantament cap a l'Atlàntic.

A manera de falques documentals en el discurs lligat entorn de l'anàlisi subliminal d'anuncis publicitaris d'una i altra denominació, Pitte oferí, de tant en tant, una selecció dels trets de base geogràfica que descobreixen un marcat contrast entre les dues regions. Varen ser unes notes en la línia de la geografia francesa del vi més clàssica i que va establir Roger Dion ja fa molt anys, i del qual Pitte es va reconèixer com un seguidor incondicional.

Així doncs, es va referir a les característiques específiques dels terrers d'ambdues regions relatives a les seves aptituds per al conreu dels ceps i per a obtenir-ne la màxima productivitat i qualitat. Breu: vol dir l'estudi de l'emplaçament. Van ser unes pinzellades eloqüents i més decantades, i en aquesta ocasió, cap a la Borgonya . En canvi, les referències a la situació, respecte dels mercats consumidors sobretot, varen ser més dilatades i també varen abastar unes breus referències històriques. En aquest context, Pitte va deixar-se de postmodernisme. Els planys pel matrimoni de la mestressa de l'Aquitània amb un Plantagenet cap allà el segle XII es compensaren, però, amb els benifets de l'excel·lent negoci que va significar col·locar els vins bordelesos en el mercat anglès en règim de monopoli fins al segle XVIII. Sembla que la xamba francesa en una batalla que guanyaren a Carles, l'eixelebrat duc de Borgonya, no va impedir que se seguís comercialitzant el vi cap als Països Baixos i Alemanya, tal i com s'havia fet des de l'antiguitat més remota.

Un comerç que hauria enriquit aquella entitat política, romanent de la Lotaríngia carolina, farcida de monestirs d'anomenada amb una visió astoradora per a escollir la millor localització sense fer ús de models economètrics de cap mena. En fi, un país geogràficament viable mercès a la complementarietat de les economies del sector septentrional peixater, del central blader i del meridional vinater. Pitte ens va recordar, així, una de les més belles originalitats vidalianes.

De tot plegat, Jean-Robert Pitte en va saber oferir un tast lleuger i fluït, no pas afruitat però no gens ensopit, intello, mais non plus i del qual només cal lamentar, com el mateix conferenciant va recordar, que no es vagi poder regar amb una selecció dels veritables protagonistes de la dissertació. [pau alegre]