Dimecres 12 de juny de 2002, se celebrà la sessió de cloenda del curs 2001-02 de la Societat Catalana de Geografia, amb una conferència a càrrec del professor Ramon Grau, historiador, titulada L'autognosi catalana i els projectes per a Barcelona. Una crònica d'esperances i de temors. El professor Grau encetà la intervenció amb la justificació del títol, que volia ressaltar cert discurs intel·lectual negatiu organitzat a partir del creixement de Barcelona en edat contemporània, en oposició al creixement fruit del dinamisme econòmic i generador i difusor de progrés per al conjunt de Catalunya.

El professor Grau presentà una visió del pensament sobre l'evolució de la ciutat de Barcelona, a partir de quatre grans fases, delimitades per fets històrics significatius: 1773-1859, 1859-1888, 1888-1909 i 1909-1936. La primera fase arrenca amb l'avalot contra les lleves de 1773, acte polític que denota la força social de Barcelona per oposar-se a l'absolutisme borbònic. En aquest període esdevé capital el pensament d'Antoni de Capmany, que defensa l'estructura real del país, vertebrat per un esperit ciutadà emprenedor que té en la Barcelona fabril i artesana el motor generador i difusor de l'activitat econòmica. Aquesta fase culmina amb l'obra d'Ildefons Cerdà, que proposa un nou sistema d'organització de les ciutats, expressat en la coneguda idea d'urbanitzar tot el territori i introduir la natura dins de la ciutat.

L'any 1859, el de l'enderrocament de les muralles de Barcelona, comença una segona fase, que el professor Grau anomenà com "La primera ressaca vuitcentista". En aquest període es posa de manifest una reacció conservadora contra el Pla d'Eixample de Cerdà, a través dels plans dels arquitectes Garriga i Roca i Rovira i

Trias. Aquesta resposta proposa un creixement limitat de la ciutat, en contraposició als plantejaments de Cerdà, que formula idees per al conjunt del Pla de Barcelona.

Amb l'eclosió del modernisme es produeix un salt endavant de la cultura catalana, del qual serà un exponent clau l'Exposició Universal de 1888, tant perquè serví per posar Barcelona en el mapa mundial com perquè comportà importants reformes urbanístiques. Aquest any s'enceta una tercera fase, que arriba fins 1909 i inclou les agregacions municipals dels pobles del Pla de Barcelona, amb l'arribada de Barcelona al mig milió d'habitants, i el triomf electoral de la Lliga, representant de la societat burgesa barcelonina. Seran anys en què hom intentarà fer de Barcelona la capital d'un territori que depassi els límits de la regió catalana.

Aquesta etapa es clourà bruscament amb l'esclat de la Setmana Tràgica, el 1909, que posarà en entredit la possibilitat de controlar la ciutat i serà, en conseqüència, el punt de partença de les polítiques per desactivar el dinamisme ciutadà. Començarà aleshores un període en què prendrà màxima importància un corrent de pensament introspectiu que mirarà de resoldre problemes interns abans de mirar cap enfora. Altre cop apareix una visió involutiva, en què es manifesta el rebuig d'una Barcelona que es qualifica de macrocèfala, que qüestiona en certa mesura el món industrial modern i que cerca les arrels culturals pròpies en les comarques on es creu que s'han preservat els valors autòctons.

El professor Grau acabà fent un crit d'alerta respecte aquest tipus de plantejaments i la pobresa intel·lectual del pensament alternatiu d'esquerra, que moltes vegades no és més que l'actualització de les idees de Capmany en clau d'assaig, entès com erudició llibresca. En aquest sentit, reclamà una actitud oberta als problemes i reptes amb què s'enfronta Barcelona actualment, sense els prejudicis que massa cops han regit una manera de pensar en la qual els catalans eren poc menys que un poble escollit. [Enric Bertran]