Des del punt de vista lingüístic, el Japó no és pas un país homogeni. Així de clar es va manifestar el professor Katsuyuki Takenaka en encetar la seva conferència sobre la institucionalització del japonès modern i les diferències dialectals que s'amaguen sota la denominació unitària que li atribuïm des de les nostres latituds. La magnitud de les diferències en la parla col·loquial era, i és encara, tan gran que és el motiu de la incomprensió que topen persones d'indrets allunyats. El fenomen, doncs, té un caire prou geogràfic. En aquest context, però, el conferenciant es va limitar a donar unes grans pinzellades de la distribució del mosaic dialectal del japonès. Òbviament, va deixar fora l'ainu d'Hokkaido, de Sahalin i les Kurils de manera expressa. Val a dir que no va quedar tan clara la independència de la llengua pròpia de les illes Nansei.

La creació d'una llengua estàndard japonesa va ser una empresa iniciada el segle XIX, durant la restauració Meiji. D'antuvi com un signe de superació del que els mateixos japonesos consideraven un retard ancestral respecte Occident i, després, ja dintre del segle XX, com una eina ideològica de conscienciació nacional i d'imposició imperialista en els països conquerits per la força de les armes. El professor Takenaka va oferir-nos una acurada descripció del procés en les dues fases. Abans, però, calia saber quelcom del que hi havia en els temps pretèrits.

Atesa la 'immensa' varietat dialectal imperant en el Japó feudal, la pervivència del japonès com a llengua unitària pot semblar fins i tot extraordinària. El factor decisiu per a mantenir el lligam entre la seva dispersió parlada fa ser l'escriptura. El sistema xinès idiogràfic dels hangi es va introduir al Japó durant el segle VIII dC. amb tot el llegat cultural que ha suposat fins avui. Aquest sistema feia possible l'existència de parles diferents. Aviat, cap el segle XII, aquest sistema es va duplicar amb signes de significació sil·labàrica, el kama que permetien una millor orientació de la fonètica que calia adoptar.

Aquesta escriptura va fer possible la transmissió de la riquíssima creació literària japonesa unificada, ben diferenciada de la xinesa a la qual en devia tant, i per sobre del tessel·lat dialectal.

Amb aquests antecedents, doncs, a partir de la Revolució Meiji de la dècada dels seixanta del segle XIX, la creació d'una llengua normalitzada a imitació de les gresolades a l'Europa Occidental, es va fer inajornable. Donat que les diferències en la parla eren tan grans, així com era tan difícil posar d'acord els filòlegs sobre les adaptacions que calia fer en l'escriptura, un llegat veritablement nacional malgrat que farcit de paraules xineses, el procés de normalització va ser extremadament lent.

Va prendre empenta i determini de bracet amb l'imperialisme japonès desfermat arran de l'annexió de Formosa (1895) i que no s'aturaria fins 1945. En aquests cinquanta anys es va fer prou clar que el japonès parlat estàndard seria el de les classes burgeses de Tòquio. Quina sorpresa, oi? El conferenciant tampoc va provocar cap ah! en l'auditori quan va descriure el paper del sistema escolar i dels mitjans de comunicació social per a portar a terme la imposició d'aquest estàndard. Tanmateix, va reconèixer que als nostres dies encara és ben viva la tradició dialectal en les relacions intraregionals i locals. En començar la seva dissertació, el professor Takenaka, bon coneixedor de la realitat sociolingüística del nostre país, havia advertit que deixava per a l'auditori les comparacions amb el cas espanyol. No va pas quedar curt de paral·lels. També ho evidenciaren diverses de les qüestions que se li plantejaren en l'animat col·loqui que va cloure l'acte. [Pau Alegre]

Foto: concurs de cal·ligrafia infantil. Recollida en Collcutt, M; Jansen, MB.; Kumakura, I. (1989): Atlas of Japan. Oxford: Equinox; p. 219.