Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Triat i garbellat  :  l'estassat   :   Índex
Aquesta comunicació o convocatòria és endarrerida, depassada o debolida. Us l'havíem triat i garbellat en la data que figura a peu de plana. Potser encara sigui del vostre interès. Si més no, us l'hem reservat com a record històric.
 

 

Camins, mobilitat i patrimoni

El curs es va desenvolupar en tres jornades: les dues primeres (9 i 14 de maig) van ser conduïdes per Xavier Campillo Besses, qui a més era el coordinador del curs, i la tercera jornada va ser impartida per Rafael López Monné (16 de maig). La sortida de camp que s’havia de dur a terme als voltants de Sitges (Els camins dels Colls i Miralpeix) es va haver de suspendre per motius de salut del coordinador. El curs va comptar amb una vintena llarga d’assistents que en van fer una valoració molt positiva.

L’experiència dels dos ponents en el món dels camins a Catalunya és de sobres reconeguda tal i com ho demostren els seus CV i es pot comprovar a la seva obra “El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets,” publicat a Tarragona per Arola editors l’any 2010.

Dijous 9 de maig (Xavier Campillo)

A la Presentació del curs Xavier Campillo va assenyalar l’objectiu principal, que no era altre que enfocar el curs per a les necessitats de gestió, ja que segons la seva llarga experiència i trajectòria en aquest camp es pot afirmar que a Catalunya no tenim ni política de camins, ni gestió dels camins en el medi rural, cosa que ens porta a una falta total de política del medi rural.

Què són els camins? Doncs d’entrada l’objecte geogràfic per excel·lència, ja que els camins són els resultats d’un procés històric, creats per satisfer les necessitats socials i/o econòmiques en un lloc concret. Això fa que sigui imprescindible definir bé què és un camí. El problema està en que cada país té la seva definició de camí. A Espanya tot el que no és carretera és un camí, és a dir, la definició està feta per exclusió malgrat que la Constitució espanyola reconeix el “Dret a circular pel territori” i a “Gaudir d’un medi ambient adequat”. Ara bé, si tenim en compte que el Codi Civil català també permet el tancament de finques, ja tenim un conflicte! Com es poden resoldre interessos tan allunyats com el dret de pas i el tancament de finques? Doncs determinant si el camí és públic o ho és la propietat o és privat, etc... Per tant, per resoldre el conflicte cal fer certa investigació sobre l’estudi dels camins i les finques rústiques des d’una perspectiva especialitzada i pluridisciplinar, d’aquí la feina de Xavier Campillo, assessor pericial de camins, servituds de pas i termenals de pagès.

 

 

 

Un exercici d’escales va servir per posar de manifest que si entre carreteres principals i secundàries a Catalunya tenim uns 30.000 km de vies i uns 22.000 km de rius, de camins públics aproximadament n’hi ha uns 300.000 km, la relació és d’1 a 10! I per tant, ja es veu que els camins no es poden tractar com les carreteres.

Els camins: naturalesa jurídica, marc legal i administratiu

Per parlar dels camins no hi ha nomenclatura. Per això, en Xavier Campillo va definir tres tipus de xarxes:

1) Xarxa Primària. Accés a nuclis. De fet ens semblen carreteres d’accés municipal pavimentades, però en realitat no ho són perquè els Ajuntaments no poden tenir carreteres i per això tot són camins. Un exemple molt il·lustrador va ser mencionar “la carretera” de Boí a Taüll. No deixa de sorprendre que l’accés a un dels patrimonis mundials de la humanitat es faci per un “camí”.

2) Xarxa Secundària. Xarxa rural. Tot aquell accés al disseminat, a l’agrícola i al forestal sigui per activitats sigui per lleure. Dins d’aquesta xarxa també hi ha els camins forestals. És a dir, la major part de la xarxa de camins en la qual, no cal dir-ho, trobem una gran multifuncionalitat.

3) Xarxa Terciària. Tota la resta de camins que inclou la xarxa fòssil preindustrial. Com per exemple quan es va citar el camí de la Llet de Batet a Olot, un camí que ja forma part del patrimoni cultural. En aquesta categoria hi hauria els camins “carreters” –tot i que a Catalunya n’hi ha molt pocs-, els camins de “ferradura” i els camins de “bast”.

Pel que a fa la problemàtica dels camins el desconeixement del marc jurídic i legal (no calen plans de mobilitat per sota de 50.000 habitants), la manca de sensibilitat per l’objecte territorial (per exemple, no es pot sortir a peu de Vila-Seca) i la inseguretat vers el manteniment del valor cultural són els principals handicaps que presenta; tot i que, per a Catalunya, Campillo va indicar com tenim més abandonament i destrucció que no pas camins públics tallats.

 

 

 

A l’hora de decidir quina és l’escala adequada per tractar la gestió dels camins, Xavier Campillo no dubta gens ni mica i aposta per la municipal. Per això, segons va indicar, un municipi ha de saber quins camins són públics i quins camins són privats. I serà públic tot camí que una administració pugui demostrar que és seu. Per això, si un camí és públic (domini públic) serà inalienable, és a dir, no es podrà vendre, serà inembargable (durant 100 anys), serà imprescriptible (no caducarà), estarà exempt de registre i no tributarà. Així com els carrers dels municipis no estan inscrits al Registre de la propietat, els camins tampoc. Són camins públics, per exemple, totes les vies pecuàries.

També pot ocórrer que en un camí hi hagi una servitud pública de pas i que dins d’un privat hi hagi servitud de pas, és a dir, el dret a passar per un terreny del qual no ets propietari. En aquest sentit s’expressa la Llei de Costes que en “teoria” reconeix 10 metres de servitud de pas i la Llei d’Aigües pel que fa als rius que reconeix 5 metres a comptar des del marge extern de la llera del riu. Això no vol dir que puguis fer malbé el que hi hagi en aquests espais, per exemple si hi ha plantades patates i les trenques les hauràs de pagar. També serà públic allò que sigui un bé patrimonial.

A l’hora d’aclarir la propietat pública o privada d’un camí però, cal distingir entre la possessió i la propietat. Per tenir la propietat d’una cosa s’ha de tenir un títol que ho reconegui. El problema és que existeix la prescripció immemorial, és a dir, allò que sempre ha estat teu és teu. I com que un títol pot ser immaterial, cal preguntar-se com es pot provar una prescripció immemorial sense cap paper. Per altra banda, també existeix la usucapió (20 anys), és a dir, un bé que se sap que era privat i fins hi tot de qui era deixa de ser-ho a través de la possessió i passa a tenir un nou titular. Tot i que usucapir és una cosa força excepcional ja que només la pot fer l’Ajuntament i ha d’actuar com si fos el propietari i el propietari no dir res ni manifestar-se de cap manera durant 20 anys. Per això, a molts camins hi ha cadenes, perquè el propietari deixa passar sempre però un dia a l’any la tanca, és a dir, no estic renunciant a la meva propietat i a més ho faig de forma pública.  seguir >>>

Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Pèlachs Mañosa, Albert (2013): "Camins, mobilitat i patrimoni. Ressenya de les conferències del seminari a la Societat Catalana de Geografia, SCG (maig de 2013)". Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S90511.htm

 
  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina actualitzada el
20 de juny de 2013
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxvii
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat