Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Triat i garbellat  :  l'estassat   :   Índex
Aquesta comunicació o convocatòria és endarrerida, depassada o debolida. Us l'havíem triat i garbellat en la data que figura a peu de plana. Potser encara sigui del vostre interès. Si més no, us l'hem reservat com a record històric.
 
 

Dijous 23 de maig, Joan Rebagliato i Font, soci honorari de la Societat Catalana de Geografia (SCG), va impartir una entretinguda conferència —sense apunts ni Power Point— durant la qual, sota el títol Elements de lingüística romànica convenients per a geògrafs catalans, va repassar l’eclosió de les llengües neollatines a l’alta edat mitjana, i, en especial, de les hispàniques. El desenvolupament del tema havia de ser fet, necessàriament, a grans trets. Tanmateix, el conferenciant no ens va estalviar la citació exacta de referències documentals ben precises. I amb una vivacitat envejable. La claredat d’exposició, recolzada en una hàbil i didàctica conjuminació d’història, geografia i filologia, es va traduir en un esbós excel·lent de geografia històrica lingüística, el qual va fer bo la formació i professionalització de Joan Rebagliato en estudis de filologia clàssica i d’aplicació geogràfica des de fa molts anys. Ens ho havia recordat el vicepresident de la SCG, Jesús Burgueño, en les paraules de presentació prèvies a la dissertació.

La revisió de la geografia administrativa del Baix Imperi romà va servir de marc per a situar les llengües que s’hi parlaven ja a les envistes de la seva dissolució política. La preponderància del llatí a occident i del grec a orient, per sobre de llengües locals residuals heretades de temps anteriors, era manifesta. No semblava pas que aquest panorama s’hagués d’estroncar. A la banda ponentina, però, les invasions germàniques ho van impedir, mentre que pel cantó llevantí, el grec va poder aguantar en major mesura. La barreja de llatins i germànics va ser, en paraules de Rebagliato mateix, la llavor de l’Europa de les llengües que coneixem.

Cap a l’any sis-cents, debolit ja el parèntesi esplendorós de Justinià, el darrer emperador en mantenir el llatí com a llengua oficial a les dues bandes de l’Imperi, aquesta llengua donava signes clars de descomposició en dialectes diversos. L’aïllament geogràfic de les

 

comunitats humanes i l’esllanguiment de la vida urbana hi ajudaven decididament. El llatí desembocaria en una dotzena de llengües romàniques, esteses tant per l’Imperi d’occident com pel d’orient —va remarcar Rebagliato. En tots els casos, la plena consciència de parlar una llengua diferent al llatí es va esdevenir entre els segles XI i XIII. Tanmateix, i d’una manera indirecta, aquest fet s’endevinava ja en documents del segle IX: el tractat de Verdun n’és l’exemple més conegut. El cristianisme, un fenomen, aleshores, eminentment europeu, va fer de ciment per a soldar la nova societat medieval en tots els dominis: culturals, jurídics, artístics, etc. Però no va sortir-se’n de guardar el llatí com a llengua de relació social.

En el cas de la Península Ibèrica, a diferència del que va passar a la resta de països que avui agrupem en el sac d’Europa occidental, els hispanoromans van poder mantenir una acusada ascendència sobre els nous dirigents germànics. A més a més, l’aïllament al qual va ser sotmesos els pobles asturs, càntabres i bascos rere la invasió sarraïna, amb la persistència de les llengües preromàniques respectives, i, per acabar-ho d’adobar, el contacte amb les llengües andalusines aportades pels musulmans i les dels mossàrabs, va donar un toc especial a la transformació del llatí de la Hispània. Així, en la darrera part de la conferència, Rebagliato va resseguir, amb un detall ben avingut amb el temps d’exposició disponible, els factors lingüístics i geogràfics que van donar lloc a les llengües neollatines peninsulars actuals: català, aragonès, castellà, asturià-lleonès, gallec i portuguès. En cada cas, i com ja havia apuntat abans en el context general europeu, va destacar aquell moment en el qual els contemporanis van adonar-se de la singularitat de la seva parla en relació amb el llatí i les llengües veïnes. Per acabar, es va estendre un poc més en les diferències observables en el ritme de transformació, al seu parer remarcables, entre la llatinitat hispànica i la

 

llatinitat catalanoprovençal, amb formes més tibades i elaborades la primera i més planeres i barroeres la segona. Diverses comparances de mots en les seves formes catalana i castellana, i en aquell context, van posar fi a la dissertació.

Tanmateix, els nombrosos assistents no en van tenir prou i Joan Rebagliato va respondre o comentar, amb molt de gust —se li notava prou bé—, les preguntes i suggeriments que li van adreçar, bona prova del gran interès que els havia desvetllat. [Pau Alegre]

Joan Rebagliato en el decurs de la dissertació,
acompanyat per Jesús Burgueño;
fotografia d'E. Bertran (SCG).

Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Alegre Nadal, Pau (2013): "Elements de lingüística romànica per a geògrafs catalans. Ressenya de la conferència de Joan Rebagliato a la Societat Catalana de Geografia, SCG (23 de maig de 2013)". Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S90361.htm

 
  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina actualitzada el
27 de maig de 2013
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxvii
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat