Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Els Llibres  dels Socis  i de les Sòcies
Notes   ·   Editors  ·   Any  ·   Autoria  ·   Títols  ·   Aparador
 
Maria de Bolòs i Capdevila (coord.): L’eix del Llobregat i el Túnel del Cadí 10 anys després. Barcelona: Túnel del Cadí cesa, 1994; 277 p. Presentació de Josep M. Cullell; pròleg de Juan Hernández Puértolas. DL B-36623/94.   Pròleg : 
pàg.    1  ·  2  ·  3  ·  4  ·  5  ·  6  ·  7 
 

Si se’m permet la ”boutade”, a tot resident li agradaria que la seva casa fos l’última que s’edifiqués en una determinada zona, per la qual cosa la paradoxa que sigui precisament en els ambients turístics on s’aixequin les veus més conservacionistes nomes és aparent. El promotor immobiliari buscarà la seva demanda i la seva zona d’influència a Barcelona i trobarà gran receptivitat a les seves propostes en els ajuntaments de la comarca; la major resistència prové dels ja instal·lats, i és més gran en funció del temps que faci que aquestes persones s’hi han instal·lat. Al capdavall, res de nou.

El que si que és nou és la modificació de les circumstàncies objectives a l’altra banda de la frontera, al costat francès. Durant els darrers anys del ”solchaguisme”, quan la pesseta era pels núvols i patíem els tipus d’interès, en termes reals, més elevats d’Europa, per a l’espanyol mitjà tenia un gran atractiu el fet d’edificar en el costat francès i, especialment, acollir-se a unes condicions hipotecàries molt més avantatjoses.

La situació ha canviat radicalment des de la primavera-estiu de 1993, tant per les devaluacions de la pesseta com pel descens dels nostres tipus d interès, a la qual cosa cal afegir un acord tàcit per part dels ajuntaments francesos de la zona en el sentit de no expedir noves llicències d’edificació. Això fa preveure que si es produeix un altre boom de la construcció a la zona en resposta a l’eufòria de la reactivació econòmica i si el consum privat torna a funcionar amb força un altre cop – cosa que encara està per veure –, el creixement urbanístic es produiria bàsicament en la banda espanyola.

Una planificació racional

La veritat és que França ha gaudit tradicionalment d’una planificació turística i urbanística que és motiu de legítim orgull. En el cas que estem tractant, l’Estat francès ha intentat limitar l’especulació implementant una política de vacances que limita els efectes negatius de l’extrema estacionalitat turística, ja que reparteix els períodes de festa amb una certa racionalitat. A pocs llocs es pot veure tan clarament la materialització d’aquesta política com a l’estació hivernal de Font Romeu, a la Cerdanya francesa. Creada per a l’accés de les classes mitjanes i més modestes a l’esquí – el turisme de luxe s’orienta als Alps-, Font Romeu és tanmateix un exemple pràctic de com conciliar la popularització d un esport, en principi minoritari, amb el respecte a l’equilibri general de la zona.

 

En definitiva, l’obertura del túnel del Cadí ha possibilitat el redescobriment –especialment per part dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona – d’una comarca, la Cerdanya, de característiques turístiques absolutament privilegiades. Aquest fenomen ha coincidit –podríem parlar d’un procés d’interactivació – amb la creixent popularitat dels esports d’hivern i un increment de la demanda de l’oci actiu a l’aire lliure. La responsabilitat de les autoritats, especialment en l’àmbit local i autonòmic, és com canalitzar aquest desenvolupament per evitar les distorsions que poguessin posar-lo en perill, i que bàsicament són el col·lapse i la massificació.

L’aigua

Ens hem ocupat fins ara primordialment del terreny, però no hi ha altre remei que fer referència al recurs natural per excel·lència: l’aigua. Al capdavall, estem parlant d’un eix geogràfic que pren el seu nom d’un riu, el Llobregat. Es tracta probablement d’un dels cursos fluvials més aprofitats d’Europa. Encara que neix prop de muntanyes amb gairebé 2.500 metres d’alçada, no es tracta d’un riu pròpiament pirinenc, com ara el Segre o el Querol, sinó prepirinenc.

Determinar quanta aigua exactament porta el Llobregat, pas previ a qualsevol estudi sobre les necessitats de la zona, constitueix un feina de titans, que resol de manera brillant, però, l’estudi que comentem. Presenta, lògicament, una regularitat més gran en el curs alt que en el baix, més afectat per les pluges de la costa. Com si volgués adaptar-se al cicle econòmic de les empreses amb què està relacionat, el Llobregat acostuma a presentar un any de fortes crescudes seguit per dos o tres de cabals més moderats.

Cal insistir en la utilització intensiva que fa l’home d aquest riu des de temps immemorials i que té la seva moderna plasmació en el Pla Delta, el desviament del seu tram final, eix del projecte més ambiciós en infraestructures i equipaments que té al davant Catalunya després del dels Jocs Olímpics, ja que no en va suposa unes inversions properes als 400.000 milions de pessetes.

El Cardener, important afluent del Llobregat, i el Segre amb el seu afluent el Querol són els altres rius importants de la zona, que juntament amb els pantans de la Baells i Sant Ponç completen el panorama hídric de la zona. Potser n’és la irregularitat la característica fonamental, que l’acció de l’home intenta amansir.

 

segueix...

 
  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina publicada el
21 de juny de 2013
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxviii
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat