Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Els Llibres  dels Socis  i de les Sòcies
Notes   ·   Editors  ·   Any  ·   Autoria  ·   Títols  ·   Aparador
 
Maria de Bolòs i Capdevila (coord.): L’eix del Llobregat i el Túnel del Cadí 10 anys després. Barcelona: Túnel del Cadí cesa, 1994; 277 p. Presentació de Josep M. Cullell; pròleg de Juan Hernández Puértolas. DL B-36623/94.   Pròleg : 
pàg.    1  ·  2  ·  3  ·  4  ·  5  ·  6  ·  7 
 

Lògicament, la part del lleó d’aquest transit està protagonitzada pels habitants de la gran aglomeració metropolitana de Barcelona; el túnel els ha apropat en distància i, sobretot, en temps a l’accés a les pistes, apartaments i cases de la zona. En termes molt generals, es podria dir que els transeünts d’estiu van majoritàriament a Andorra, mentre que els d’hivern, en menor proporció, a Puigcerdà.

En un esport com l’esquí, ja sigui en la doble varietat alpina o en la més minoritària però cada cop més popular varietat nòrdica, que depèn de tants i tan, diversos factors –climàtics, econòmics, infraestructurals, tecnològics, etc.– és impossible quantificar científicament l’impacte que ha tingut l’obertura en el seu desenvolupament, però no pot ser casual que la seva expansió s’hagi accelerat notablement al llarg d’aquests últims deu anys. Segons un estudi de l’Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i Activitats de Muntanya, citat en aquest llibre, uns 700.000 catalans practiquen l’esquí almenys un dia l’any, un percentatge de la població certament impressionant.

On són els límits?

L’única ombra que plana sobre el futur és esbrinar quins són els límits. Un amic meu, esquiador des de fa més de vint anys i propietari d’una cabanya a l’estació de Formigal, al Pirineu aragonès, està disposat a vendre-la si, finalment, se celebren uns jocs olímpics d’hivern en un entorn relativament pròxim.

No el mou cap afany especulatiu, sinó una teoria que mereix certa reflexió. Al seu entendre i per definició, els esports d’hivern en general i l’esquí en particular són elitistes o, per millor dir-ho, no són susceptibles de massificació. No és una qüestió de diners, insisteix, tot i que, és clar, sigui més car que estendre una tovallola en qualsevol platja. El problema rau en l’espai o, més precisament, en la falta d’espai. Es pot facilitar l’accés de la gent de l’interior mitjançant autovies o autopistes, però no a les muntanyes. Mai no podrem ser, afirma finalment, com els austríacs, els noruecs o els suïssos, per als quals, durant gran part de l’any la neu i el fred constitueixen el seu hàbitat natural.

Jo matisaria el pessimisme del meu amic amb una reflexió paral·lela: el turisme de muntanya no s’esgota amb l’esquí i gaudir de la natura no té les restriccions d’espai que tant el preocupen. Això ens porta a fer una sèrie de

 

comentaris sobre l’elevació a la categoria d’estrella – deguda, en bona part, a l’obertura del túnel – d’una comarca de singular bellesa, la Cerdanya.

”Veniu a visitar-nos quan vulgueu, però, sisplau, no us hi quedeu”, deia un adhesiu molt popular en els cotxes de l’estat nord-americà d’Oregon a mitjan anys setanta. En efecte, la relativa proximitat de les immenses aglomeracions urbanes de California produïa en els habitants d’Oregon un comprensible temor de perdre una sèrie de coses que fins aleshores donaven per garantides, com l’aigua pura en abundància, l’aire no contaminat, extenses masses forestals, tot coses de què també havia disposat Califòrnia o, almenys, la part septentrional, però que l’acció de l’home havia deteriorat seriosament. Uns altres ho expressaven més cruament: ”Don’t californicate Oregon”, expressió que no necessita traducció.

Pot succeir a la Cerdanya una cosa similar? No és probable, però sí possible. Fa poc més de trenta anys, un breu instant en la història del país, Puigcerdà i Cadaqués eren, probablement, les destinacions turístiques amb més ”pedigri” de Catalunya i, en bona part, encara ho són. Però n’hi ha prou de desplaçar-se unes desenes de quilòmetres al sud de Cadaquès, vorejant la costa, per presenciar una sèrie d’atemptats urbanístics de major o menor envergadura, que arriben al paroxisme a Lloret de Mar i Platja d’Aro, autèntics monuments a la massificació i al mal gust. La Costa Brava ha pagat un preu molt elevat, comprensible potser per les circumstancies històriques i polítiques en les quals es va produir el seu creixement salvatge, però costa d’admetre que no hi hagi cap altra alternativa.

Les claus de la Cerdanya

Qualsevol guia turística ens donarà les claus de la Cerdanya, una ampla llengua de terra que s’estén entre els Pirineus Orientals i la serra del Cadí, seguint el curs del Segre, i repartida entre Espanya, França i Andorra, i en aquesta banda de la frontera, entre les províncies catalanes de Lleida i Girona. Es tracta d’una àmplia vall situada a més de 1.100 metres d’altitud, amb una característica certament significativa: rebre més de 2.560 hores de sol l’any. De tota manera, s’hi observen dues parts ben diferenciades: la Solana, al nord del Segre, on, tal com indica el seu nom, la insolació és major, i la Baga, al peu de la serra del Cadí, on es poden apreciar paratges d’una bellesa immensa.

 

segueix...

 
  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina publicada el
21 de juny de 2013
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxviii
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat