Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Els Llibres  dels Socis  i de les Sòcies
Notes   ·   Editors  ·   Any  ·   Autoria  ·   Títols  ·   Aparador
 
Maria de Bolòs i Capdevila (coord. *): L’eix del Llobregat i el Túnel del Cadí 10 anys després. Barcelona: Túnel del Cadí cesa, 1994; 277 p. Presentació de Josep M. Cullell; pròleg de Juan Hernández Puértolas. DL B-36623/94.   Pròleg : 
pàg.    1  ·  2  ·  3  ·  4  ·  5  ·  6  ·  7 
 

De la visió a la realitat

El meu contacte inicial amb el concepte del túnel del Cadí es va produir amb motiu dels primers dinars de premsa a què vaig assistir com a jove redactor de la secció d’Economia de La Vanguardia. Hi vaig tenir l’ocasió de conèixer una sèrie de personatges que estaven envoltats d’una aureola de qualificatius que ja no es fan servir avui en dia, com ara ”prohom” o ”pròcer”.

La meva joventut i inexperiència no em permetien captar plenament per què eren tan importants, però, si s’havia de jutjar pel respecte reverencial amb què els tractaven els meus companys de professió més veterans, era absolutament clar que per les seves mans passaven bona part de les destinacions empresarials i industrials de Catalunya, i fins i tot d’Espanya.

Un dels més impressionants era certament Jaime de Semir Carrioz, aleshores president de la Sociedad Española de Carburos Metálicos i de tota una plèiade de companyies, així com conseller de moltes més. L’afabilitat personal de ”don Jaime”, que era com l’anomenava tothom, no estava renyida amb una evident solemnitat cada vegada que feia ús de la paraula. Doncs bé, un cop s’havien esgotat els temes propis de la convocatòria de premsa –que en el cas que ens ocupa versava gairebé sempre sobre els ferroaliatges i impacte que hi ha tingut la primera crisi energètica i, amb el pas dels anys, sobre la creixent importància dels gasos industrials –, la conversa es dirigia invariablement cap als projectes infraestructurals més estimats de Jaime de Semir, allò que els anglosaxons denominen pet projects.

Un era espectacular i, en una època en què les consideracions mediambientals no tenien el just impacte que revesteixen avui en dia, certament cridava l’atenció. Es tractava d’aixecar una autopista de Barcelona a Sitges paral·lela als entranyables revolts del Garraf, recolzada en el fons marí per mitjà d’uns immensos pilars. Ja en aquells moments això sonava una mica a infraestructura-ficció, tot i

 

que era relativament fàcil visualitzar el projecte, el qual, per descomptat, no hauria estat el primer del món dins el seu gènere. Els que havien viatjat més recordaven l’autovia que uneix a Florida la ciutat de Miami amb Cayo Hueso, que en molts trams passa per sobre de l’oceà, sense oblidar l’impressionant dic-autopista del nord-oest holandès.

El segon era, pràcticament sense variacions fonamentals respecte al projecte real, allò que avui en dia és el túnel del Cadí. Tots els efectes que han començat a materialitzar-se al llarg dels deu anys transcorreguts des de la posada en servei del túnel, més els que previsiblement es derivaran de l’obertura de l’eix fins a Tolosa i París, ja eren en el pensament estratègic de Jaime de Semir, que sabia convèncer de la bondat del projecte qualsevol interlocutor que s’hagués aventurat a fer la collada de Toses en condicions atmosfèriques difícils, i això passava –i passa – almenys durant tres mesos l’any.

El meu segon record del túnel el formen les visites – almenys n’hi va haver dues – que la companyia concessionària va organitzar per a la premsa especialitzada un cop van començar les obres, al començament dels anys vuitanta. Si impressionant resulta la primera vegada que hom recorre amb el vehicle els cinc llargs quilòmetres per les mateixes entranyes de la muntanya, aquesta impressió és potenciada, jo diria que magnificada, quan hom ha vist a mig construir els impressionants pilars sobre els quals es recolzen els viaductes o les immenses grapes d’acer que centímetre a centímetre anaven perforant la muntanya.

Recordo una visió especialment fantasmagòrica que se’m va quedar indeleblement impresa en la memòria, formada pel grup de personalitats que es van aplegar a l’interior del túnel amb motiu de la calada o unió dels túnels que anaven progressant a un costat i l’altre de la muntanya. Vestits amb uns impermeables fosforescents de to carbassa ataronjat i amb l’imprescindible casc al cap, es movien lentament en l’humida foscor, com si formessin part d’una animada massa orgànica i no com a persones individuals.

 

 

* Estudi efectuat amb Carles Carreras i Verdaguer, Jaume Font, Jordi Ribas, Albert Gonzàlez, Rosa Armell, Mariona Prat, Antonio Gómez i Ortiz, Montserrat Jardí i Porqueras, Javier Martín i Vide.

 

segueix...

 
  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina publicada el
21 de juny de 2013
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxvii
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat