Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Triat i garbellat  :  l'estassat   :   Índex
Aquesta comunicació o convocatòria és endarrerida, depassada o debolida. Us l'havíem triat i garbellat en la data que figura a peu de plana. Potser encara sigui del vostre interès. Si més no, us l'hem reservat com a record històric.
   

 

Dimarts dia 12 de maig de 1936, la Societat Catalana de Geografia organitzà, al Victòria Hotel de Barcelona, un àpat d'homenatge i comiat a l'explorador de l'Orinoco i l'Amazones Fèlix Cardona i Puig. Segons la crònica publicada a La Publicitat del 14 de maig hi assistiren, a més de membres de la SCG (Vila, Fontserè, Iglésies, Blasi), el conseller de Cultura Ventura Gassol, l'alcalde de Barcelona Carles Pi Sunyer, el rector de la Universitat Bosch-Gimpera, Pius Font i Quer, el cònsol de Veneçuela, etc.

Setanta-cinc anys després, la compra del Fons Fèlix Cardona per l'Ajuntament de Malgrat de Mar ha permès documentar els tràfecs de l'explorador en terres veneçolanes. Ha estat fet en un llibre d'aparició recent, del qual es fa ressò l'article de Xavi Ayén publicat a La Vanguardia el 31 de març proppassat i que us reproduïm. La fotografia, en la qual apareix Cardona en companyia d'indígenes, pertany al fons documental esmentat i acompanyava l'article.

 

 
 

 

“El capità Cardona, suposo”, li podia haver dit al malgratenc Fèlix Cardona (1903-1982) qualsevol que se’l trobés enmig de la selva veneçolana, amb el seu salacot al cap, esquivant les fletxes dels indígenes, menjant erugues, pescant piranyes amb dinamita o posant rudimentàries injeccions de quinina a nens malalts. Cardona buscava fer-se ric amb hipotètiques troballes d’or i diamants, i encara que no ho va aconseguir, sí que va veure acomplert un desig més important: descobrir un nou món i posar-li nom. Va ser el més gran explorador del segle XX a Veneçuela, va trobar les fonts de l’Orinoco, va ser el primer a parlar sobre el Salt de l’Àngel, la cascada més alta del món i, en fi, no és tan conegut com Livingstone, Amundsen o Cook però podria ser-ho, perquè va ser l’home que es va endinsar –quan als mapes només era una immensa taca en blanc– en la misteriosa terra ignota que va inspirar l’escocès Arthur Conan Doyle la seva novel·la El mon perdut (1912), aquell precedent de Parc juràssic on l’autor de Sherlock Holmes situava tota mena d’éssers prehistòrics. Va haver d’arribar aquell noi amb pis a l’Eixample –al carrer Consell de Cent, concretament– per dir-li al món que, de pterodàctils, allà, res de res. Ara, el llibre La conquesta de l’Orinoco (Símbol), que acaba de publicar el periodista Eugeni Casanova (Lleida, 1958), recupera la figura del gran explorador català, amb aportacions inèdites, que surten del seu arxiu, que, després de romandre 80 anys inaccessible, acaba de ser comprat als familiars de Caracas per l’ajuntament de Malgrat de Mar.

El llibre també aporta tota una revelació: la figura de l’explorador barceloní Joan M. Mundó (1877-1932, la datació exacta de la mort s’ha fet gràcies a una esquela de La Vanguardia), empresari tèxtil transformat en explorador i que va ser qui va portar Cardona al Salto Ángel –aleshores encara sense nom– i qui li va ensenyar els mètodes adequats per arribar allà on els anglesos o alemanys no van arribar mai. El mètode utilitzat pel tàndem Mundó/Cardona podria ser vist com una derivació tropical del pactisme català: guanyar-se l’indígena, parlant la seva llengua i anar integrant-se en els seus costums, fins el punt de ”tractar-lo com a un germà”. Així, en comptes de matar o espantar els que gosaven aventurar-se per terres dels deus malignes, els cabdills acabaven aportant als exploradors catalans els camàlics que havien d’ajudar-los. Mundó, empàtic, arriba a escriure al seu diari, sobre els indígenes: ”A vegades tinc temptacions de tancar-me amb ells al seu territori i augmentar si fos possible el seu aïllament amb la resta del món; potser serien més feliços. Però com que la Terra és petita, aquest aïllament no duraria, i cal preparar aquesta bona gent per no ser atropellats o absorbits”. Entre les armes secretes per guanyar-se les simpaties de les tribus, un fonògraf i discos de vinil que els nadius van integrar en les seves –de vegades, un punt excessives– celebracions. Tant es van integrar, aquests parells, que algunes comunitats els van investir amb la dignitat de bruixots.

 

 

 

Mundó, cal dir-ho, era poc conegut perquè –presumiblement per un pecat de vanitat– Cardona havia transformat el seu company mort en un explorador anglès quan als anys 30 va explicar les seves gestes.

Casanova reconstrueix les expedicions més importants dels aventurers, des del 1927 al 1951, i la història de l’aviador nord-americà Jimmy Angel, a qui Cardona va ensenyar la gran cascada deu anys després d’haver-la trobat ell i a la qual l’aviador ianqui va acabar donant nom perquè hi va organitzar rutes aèries i perquè, com reconeix Casanova, ”el nom és immillorable, té un regust poètic i recorda el salt de l’àngel de la natació olímpica”.

Hi ha moments del llibre que es llegeixen com una novel·la: els llançaments hostils de fletxes, la mort del fill de Mundó devorat per piranyes, les desercions dels portadors, la gana, les malalties, les adopcions de fills... La inserció de fragments dels diaris aporta vivesa, com quan Mundó compara el gust dels cucs que es veuen obligats a menjar amb el de ”les salsitxes vieneses trufades”.

Les aportacions científiques dels catalans van ser notables, no només en l’elaboració de mapes i medicions o llistes de flora i fauna –de fet, Cardona va ser contractat pel govern veneçolà, que li va donar la nacionalitat–, sinó en aspectes fins aleshores desconeguts com la fórmula exacta del curare, el mortífer verí selvàtic.

Cardona, als anys trenta, va ser rebut com a una celebritat a Barcelona. Isabel Llorach el va convidar al Conferentia Club, va concedir entrevistes a La Publicitat i La Vanguardia, va rebre encàrrecs del zoo de Barcelona –que volia especies exòtiques–, i, quan va tornar a marxar a Veneçuela, el president Lluís Companys va anar a acomiadar-lo al port. Tan content estava Cardona que va declarar, en un sopar, que, quan trobés les fonts de l’Orinoco, els hi posaria el nom de Francesc Macià. Però, trobant-se el seu vaixell en alta mar, es va produir el conegut alzamiento franquista, la consegüent guerra civil i, potser per això i potser perquè ja havien passat masses anys quan Cardona les va trobar el 1951 com a membre veneçolà d’una expedició conjunta amb França, finalment aquelles fonts es van anomenar d’una altra manera. Qui seria tan mesquí per retreure-li avui aquesta menudesa?

   

 
  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina actualitzada el
7 d'abril de 2012
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxvii
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat