Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Triat i garbellat  :  l'estassat   :   Índex
Aquesta comunicació o convocatòria és endarrerida, depassada o debolida. Us l'havíem triat i garbellat en la data que figura a peu de plana. Potser encara sigui del vostre interès. Si més no, us l'hem reservat com a record històric.
 
 

 

Dijous 9 de juny de 2011, el Doctor Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona, president de l’Asociación de Geógrafos Españoles i membre de la Societat Catalana de Geografia, ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. La memòria que llegí en ocasió del seu ingrés com acadèmic en aquesta institució duia per títol Estructura temporal fina y patrones espaciales de la precipitación en la España peninsular i fou contestada pel Doctor Joan Vilà-Valentí.

Ens plau reproduir el resum dels discurs del Dr. Martín Vide. Va aparèixer a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, tercera època, núm. 1.030, vol. LXV, núm. 3. Barcelona, 2011.

També s'hi reprodueixen aquests dos mapes demostratius dels canvis estacionals dels màxims pluviomètrics a la segona meitat del XX: 1946-1975 (A) i 1976-2005 (B). N'hem escapçat la llegenda detallada. En saber que els màxims hivernals són representats en blau, els primaverals en verd, els estivals en groc i els tardorals en vermell i marró, n'hi haurà prou per a interpretar-los sumàriament. Provenen de: DE LUIS, M.; BRUNETTI, M.; GONZALEZ-HIDALGO, J.C.; LONGARES, L.A.; y MARTÍN-VIDE, J. (2010): "Changes in seasonal precipitation in the Iberian Peninsula during 1946-2005." Global and Planetary Change, 74, p. 27-33.

 

 

 

 

Estructura temporal fina i patrons espacials
de la precipitació a l'Espanya peninsular

Espanya és, en un alt percentatge de les terres que la formen, mediterrània, designació climàtica que al·ludeix no solament al clima de la conca del mar homònim i els seus marges, sinó també al d’altres àmbits planetaris, tots ells en una franja latitudinal d’entre poc més de 30º i menys de 45º a les façanes occidentals dels continents. Per la seva condició majoritàriament mediterrània, la precipitació a bona part d’Espanya (s’exclou la franja més septentrional de clima marítim temperat de les costes occidentals i les Canàries) es caracteritza per totals predominantment modestos, una variabilitat interanual alta i llargs períodes de sequera, sovint saltejats per precipitacions torrencials. A les característiques anteriors s’afegeix una varietat sorprenent de règims pluviomètrics estacionals i un repartiment espacial complex, a causa del pes d’uns factors geogràfics, en especial el relleu, molt diversos i contrastats.

La posició de la Península Ibèrica, pinçada entre l’Atlàntic i el Mediterrani, dóna lloc al fet que la seva façana oriental, que, en el marc continental d’Euràsia, és terra d’occident, tingui el mar més pròxim a l’est, la qual cosa introdueix uns trets singulars en la seva pluviometria, en especial un màxim pluviomètric no hivernal, sinó tardorenc, i una elevada concentració i intensitat pluviomètrica diària i horària.

Per tal d’estudiar els patrons espacials generals de la precipitació a 1’Espanya peninsular es poden considerar dos components, amb influències ortogonals, el de la subtropicalitat o mediterraneïtat, més intens com més cap al sud, i el del mar Mediterrani, que augmenta en apropar-se a aquest mar, de ponent a llevant. El primer és comú a tots els climes mediterranis del planeta, mentre que el segon és distintiu de la façana oriental ibèrica. Els dos components esmentats expliquen bé la distribució espacial dels valors de variables amb implicacions ecològiques i econòmiques importants, com ara la variabilitat pluviomètrica interanual, la durada mitjana de les seqüències seques i la concentració diària de la precipitació, les dues darreres a una escala temporal diària.

La variabilitat pluviomètrica interanual, expressada mitjançant el coeficient de variació (CV) de la precipitació anual, que augmenta de nord a sud, visualitzant la influència del component de la subtropicalitat, és el millor criteri per a traçar la frontera en la Península Ibèrica entre el clima mediterrani i el marítim temperat de les costes occidentals. El llindar de CV del 20 %, o la forquilla 20-22 %, separa pràcticament tot Galícia, la franja

 

 

cantàbrica i una part dels Pirineus, amb valors inferiors a aquest llindar, de la resta del territori, mediterrani, on s’ultrapassa, a vegades àmpliament (fins al 40 %). La durada mitjana de les seqüències seques (constituïdes per dies secs) també augmenta d’una manera molt clara de nord a sud, des de valors de quatre dies, a Guipúscoa, fins a setze a Almeria (amb el llindar d’1 mm per a definir el dia sec). El component del mar Mediterrani és, en canvi, el causant de l’alta concentració i intensitat diària i horària de la precipitació a la façana oriental de la Península Ibèrica, amb valors del concentration index (CI) superiors a 0,61, i, fins i tot, a 0,70, i estableix una frontera pluviomètrica amb la resta del territori ibèric.

Pel que fa al percentatge de la precipitació estiuenca respecte a l’anual, que, en general, baixa quan disminueix la latitud, es visualitza un nou factor, la continentalitat, fruit de la compacitat de l’espai interior ibèric i el seu aïllament dels mars circumdants. El percentatge esmentat es multiplica per deu entre els observatoris peninsulars més meridionals (3 %) i Terol (mes d’un 30 %). La continentalitat tèrmica de les mesetas i la vall de l’Ebre es confirma pluviomètricament sols a un sector entre Terol i Lleida, on l’estiu resulta més plujós que l’hivern.

Malgrat l’elevat nombre de règims pluviomètrics estacionals (dotze de diferents, la meitat dels possibles), el seu repartiment presenta coherència geogràfica, que és un requisit fonamental per a atribuir significació climàtica a un fenomen, després de la verificació de la seva significació estadística. Així, els màxims hivernals es donen a les terres obertes a l’Atlàntic o allà on les precipitacions provenen d’aquest oceà, els primaverals a regions de l’interior peninsular i els de tardor a la façana oriental ibèrica. No obstant això, en els darrers trenta anys s’ha produït una extensió significativa cap a l’oest dels règims amb màxim de tardor, en detriment dels de màxim primaveral.

Si considerem les teleconnexions, o patrons de variabilitat de freqüència baixa, de la NAO (North Atlantic Oscillation), la MO (Mediterranean Oscillation) i la WeMO (Western Mediterranean Oscillation), es pot regionalitzar la precipitació dels mesos d’hivern en les àrees següents: la façana litoral i prelitoral oriental, on el patró més petit en termes espacials, la WeMO, és el més explicatiu, és a dir, el que mostra una correlació més bona (negativa) amb la seva precipitació (també al golf de Biscaia (positiva)); una franja de transició cap a l’interior, on la MO dóna les millors correlacions (negatives); i bona part de la resta, amb la NAO com el patró mes influent.

  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina actualitzada el
17 de juny de 2011
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxvii
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat