Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Triat i garbellat  :  l'estassat   :   Índex
Aquesta comunicació o convocatòria és endarrerida, depassada o debolida. Us l'havíem triat i garbellat en la data que figura a peu de plana. Potser encara sigui del vostre interès. Si més no, us l'hem reservat com a record històric.
   

 

En el decurs de la Taula Rodona organitzada per a commemorar el 125è aniversari del naixement de Pau Vila, el periodista Bru Rovira en va recordar alguns trets biogràfics recollits en el llibre Pau Vila: he viscut! (1989).

Bru Rovira mateix va publicar el resum de la seva intervenció a la revista dominical del diari La Vanguardia del dia 14 de maig. Ens plau oferir-ne la versió catalana així com agrair-li l'interès per a divulgar l'efemèride i la personalitat de Vila entre el públic en general.

 

Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Rovira Jarque, Bru (2006): "De teixidor a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Versió catalana de Pau Alegre (10 de juny de 2006)". Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S93811.htm

 

 

Pau Vila, el mestre, com l’anomenava Josep Iglésies i Fort, va néixer a Sabadell el juny de l’any 1881 i va morir a Barcelona l’estiu de 1980. Va viure, doncs, 99 anys i la seva vida apassionada i apassionant és la història d’un segle, la història d’una Catalunya i d’uns catalans que, allunyats de la pompa i la farolla oficial, “patriotes a la menuda i no pas a l’engròs” –com Ignasi Riera va voler definir el seu treball constant i soterrat, primmirat i compromès--, constitueixen el veritable teixit social sobre el qual es fonamenta la Catalunya moderna.

Obrer del tèxtil

Pau Vila, autodidacta i de mentalitat anarquitzant, va néixer obrer i va ser reconegut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1976, sense haver obtingut mai cap títol acadèmic oficial. Vaig tenir la sort de conèixer-lo l’any 1977, quan, amb Montserrat Roig, vaig estar entrevistant-lo durant més de noranta hores, ara al seu pis esquifit de la Diagonal, després a la casa que tenia a Capellades la família del catedràtic Solé i Sabarís , lloc en el qual Vila solia passar algunes setmanes estiuenques.

Aleshores, Pau Vila tenia 96 anys, setanta-quatre més que jo!, i mantenia l’esperit obert i l’optimisme que havia distingit tota la seva vida.

Pau Vila va néixer a Sabadell en una família obrera del tèxtil i després d’una breu experiència escolar rutinària es posà a treballar com a obrer als dotze anys. La família va traslladar-se a Barcelona i Pau Vila i el seu pare foren contractats per diverses fàbriques com a teixidors. Els records de Vila del seu treball proletari donen fe de la duresa de les condicions de vida de la classe obrera catalana en aquell tombant de segle.

Treballaven onze hores, des de dos quarts de cinc del matí fins a dos quarts de set de la tarda, amb dues parades, una per a esmorzar i l’altre per a dinar. Va ser el cas que es posà malalt. "Era un problema pelut –recordava Vila--, perquè no podíem deixar el teler a l’estacada; si el deixaves perdies la feina", de manera que el seu pare se’l va carregar a coll , se l’emportà a la fàbrica, l’encabí en una capseta amb serradures davant la màquina i va posar el seu

 

 

germà Fratern a menar el teler. "Aleshores passàvem gana i no en sabíem pas res de tot això de la Seguretat Social".

En aquell ambient obrer en el qual es movia, Vila va fer coneixences en l’ambient anarquitzant del barri de Gràcia, i les amistats el varen portar cap a les conferències de l’Escola Moderna, on va conèixer Ferrer i Guàrdia.

Un dia, un conegut el deturà al carrer per preguntar-li per què no provava a fer de mestre i li suggerí que es presentés a l’escola de l’Ateneu Obrer de Badalona atès que en cercaven un. Vila, sense coneixements pedagògics de cap mena, va decidir d’arriscar-s’hi, deixar la fàbrica i agafar-se a la virada. Estudiava durant les nits i ensenyava de dia. I aviat va començar a bastir les seves pròpies idees pedagògiques i el seu propi mètode el qual el portaria a l’Escola Horaciana, un projecte educatiu que s’allunyava dels corrents pedagògics de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, la qual Vila considerava dogmàtica i doctrinària: “Ferrer volia fer una escola anarquista amb burgesos; no volia que els seus alumnes anessin amb espardenyes.”

El lema de l’Escola Horaciana era “ensenyar delectant” i la intuïció de Vila la va convertir en la base d’allò que després serien els grans moviments de renovació pedagògica que distingirien les magnífiques escoles de la Generalitat durant la República.

Els nens de l’Escola Horaciana, una escola mixta, en contra de les convencions de l’època –“amb això sí que coincidia plenament amb Ferrer i Guàrdia”-, ja es banyaven plegats a la Barceloneta l’any 1905 quan encara els homes i les dones ho havien de fer per separat! Vila, a més a més, va introduir els intercanvis escolars, l’estudi de l’entorn, les excursions, l’aprenentatge de la música, el teatre i els treballs manuals.

Molt aviat, el pedagog intuïtiu va immergir-se en un corpus teòric sobre allò que ha de ser l’educació i va fer la primera estada a Ginebra per a estudiar a l’École des Sciences de l’Éducation , el reconegut Institut Rousseau, mercès a una beca de la Institución Libre de Enseñanza.  >>> Plana següent

 

  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina actualitzada el
10 de juny de 2006
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxvii
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat