Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània   :   Índex
Triat i garbellat  :  l'estassat   :   Índex
Aquesta comunicació o convocatòria és endarrerida, depassada o debolida. Us l'havíem triat i garbellat en la data que figura a peu de plana. Potser encara sigui del vostre interès. Si més no, us l'hem reservat com a record històric.
   

El passat dia 10 de novembre vam tenir l'ocasió de sentir la professora Diana Liverman, catedràtica de geografia a Oxford i directora de l'Institut sobre Canvi Ambiental, en la conferència titulada Critical Geographies of the New Carbon Industry. Diana Liverman ha enfocat la seva investigació a les polítiques de canvi ambiental, incloent-hi el canvi climàtic i els seus impactes, així com les causes i conseqüències dels canvis en els usos del sòl. Actualment treballa sobre les geografies de la nova economia del carboni. Així, va fer una interessant i amena dissertació sobre la difusió informativa del canvi climàtic, el significat del Protocol de Kyoto i les implicacions geogràfiques de l'assignació de responsabilitats envers les emissions de carboni, per acabar mencionant quines són les oportunitats d'estudi més importants que presenten les noves geografies derivades d'aquest acord internacional.

El passat novembre de 2004 Rússia va ratificar el Protocol de Kyoto, donant pas a la seva entrada en vigor tres mesos més tard. Aquest Protocol s'inscriu dins del Conveni Marc sobre Canvi Climàtic signat el 1992 a Rio i té dos significats principals. Per una part, el reconeixement de la perillositat del canvi climàtic. Per l'altra, l'assignació de responsabilitats envers les emissions de gasos amb efecte hivernacle així com la possibilitat de gestionar aquestes emissions mitjançant la seva mercantilització (commodification) i el seu intercanvi.

En relació a la definició i la informació sobre el perill del canvi climàtic, les quatre gràfiques més habituals són: els mapes globals de prediccions sobre el canvi de temperatures i precipitacions mitjanes anuals, els mapes amb observacions meteorològiques empíriques de les darreres dècades, les àrees crítiques climatològicament més vulnerables i finalment, les gràfiques de “brases roents” (burning embers diagram) que mostren els nexes entre emissions, canvis de temperatura i impactes. Tot i la gran difusió que se'n fa, s'han de remarcar els punts febles d'aquests tipus d'imatges donat que sovint es basen en dades

 

asimètriques i/o incompletes, poc significatives o són interpretacions especulatives. Un altre aspecte a debatre és la interpretació dels possibles impactes del canvi climàtic per a la seva conversió en riscos i danys. Per una banda, aquesta interpretació implica nombrosos factors geogràfics i socials de manera que els mateixos impactes poden provocar danys molt diferents segons la densitat poblacional o el tipus d'ocupació territorial, per exemple. Per l'altra, la comptabilització econòmica dels danys és inherent a la seva predicció, donat que la gestió política demana establir una magnitud dels danys en termes cost-benefici, per tal de minimitzar-los. Així, la metodologia economètrica utilitzada pot portar a resultats tan qüestionables com la de considerar una vida als EUA cent vegades més valuosa que una vida a Bangladesh. En qualsevol cas, davant dels possibles danys, la professora Liverman va emfasitzar la gran importància de l'adaptació i el seu interès com a camp d'investigació en geografia.

Les geografies del carboni són objecte d'un gran debat donat que existeixen diversos criteris, igualment vàlids a priori, per a l'assignació de les diverses responsabilitats sobre les emissions. Així, es valora l'adjudicació dels drets d'emissió dels estats segons tones d'emissió per càpita o per unitat de PIB, segons el total acumulat al període 1850-2000, segons la intensitat del carboni o l'eficiència energètica o segons els embornals naturals de cada país, per exemple. La utilització d'un criteri o d'un altre implica resultats molt diferents en la geografia del carboni. Finalment, el Protocol estableix les responsabilitats segons les emissions a l'any base de 1990. Malauradament, les raons que van decidir aquest criteri son polítiques: la desindustrialització de l'ex-Unió Soviètica, la reunió de les dues Alemanyes i el desig de M. Thatcher per acabar amb el poderós lobby sindical de la mineria del carbó a la Gran Bretanya els van portar a pressionar pel seu interès particular. Un altre aspecte a debatre en l'establiment de la geografia del carboni és l'entitat geogràfica a qui és assignada la responsabilitat, sent lícit i potser més equitatiu, considerar regions o fins i tot corporacions.

 

La professora Liverman fou presentada per la Dra. MaD. Garcia Ramon, presidenta de la SCG. Foto d'E. Bertran

El Protocol deriva en un nou patró de relacions internacionals i econòmiques basades en una geografia artificial i negociada d'emissions. Les reduccions negociades (del 5,2% de les emissions de 1990 per a l'any 2012) són ben diferents de les reduccions recomanades científicament (del 60%) i no hi ha constància que s'estiguin complint. El comerç de crèdits d'emissions, els mecanismes de desenvolupament net i solucions de comerç interior, com la bombolla Europea, són mecanismes de flexibilitat amb la filosofia de facilitar aquestes reduccions però que en la pràctica resulten d'una eficàcia dubtosa i donen lloc a la mercantilització de l'atmosfera.

Finalment, Diana Liverman va acabar la seva interessant exposició subratllant els nous camps d'investigació que ofereixen les noves geografies del carboni. A saber, la climatologia, incloent-hi probabilitats de canvis climàtics catastròfics i impactes locals;

 

Contribució a l'escalfament global. Mostrat durant la dissertació, aquest cartograma redimensiona l'àrea dels grans àmbits d'acord amb les emissions històriques de diòxid de carboni generades pel consum de combustibles fòssils.
Font: World Resources Institute.
 

les possibilitats de reducció dels impactes climàtics i les mesures del canvi; les geografies de responsabilitat i els millors criteris d'assignació; així com l'avaluació del règim internacional enfocada als actors estatals i no estatals, a les implicacions ecològiques i equitatives dels compromisos i dels mecanismes i també la regulació i les accions voluntàries davant el mercat. [Aiora Zabala Aizpuru]

La professora Diana Liverman ha estat directora del U.S. National Academy of Sciences Committee on the Human Dimensions of Global Environmental Change, i de Latin American Studies Association of Global Environmental Change, entre d'altres nombrosos càrrecs. És autora de treballs com ara: Equity, Justice and Climate Change (2005), Who governs, at what scale and at what price? Geography, environmental governance and the commodification of nature (2004) i Climate and society in the US Southwest: the context for a regional assessment (2002). Trobareu més detalls de la seva trajectòria a: www.geog.ox.ac.uk/staff/dliverman.html

 

Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Zabala Aizpuru, Aiora (2005): "De les emissions de carboni després de Kyoto. Ressenya de la conferència de Diana Liverman a la Societat Catalana de Geografia, SCG (10 de novembre de 2005)". Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S93331.htm

  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina actualitzada el
18 de novembre de 2005
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxvii
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat