Activitats del curs   ·   Trajectòria històrica   ·   Directori   ·   Publicacions   ·  Miscel·lània
A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z
de Socis i de Sòcies;  de Col·laboradors i
de Col·laboradores;   la Junta de Govern
 
 

<<< retrocedir  L’ensopegada amb la crisi petroliera i de creixement de 1973-74, i dels conseqüents retalls de subvencions per a la recerca aplicada i de restrenyiments en el negoci editorial, el qual Lluch no havia pas abandonat, va coincidir amb l’acabament ignominiós del franquisme. També va significar el final de la paradoxa de la UAB, una universitat en la qual es va procurar de superar l’enquistament universitari tradicional mitjançant l’autogestió del professorat, personal d’administració i alumnes. Es volia que la contractació indefinida suplantés els sistema d’oposicions per a l’accés a les places docents. Així mateix, s’hi cercaven fórmules creatives per a dinamitzar la docència i la recerca. El macrodepartament de Ciències Socials, animat per Enric Lluch, en va ser una de les experiències més vistents. S’hi van aplegar professors d’especialitats ben diverses: d’economia, de sociologia, de ciències polítiques... i, naturalment, de geografia. Però, la imposició dels compartiments estancs dels departaments i les facultats, va malbaratar l’oportunitat de provar l’efectivitat d’aquesta proposta transversal inèdita.

Hem d’entendre la creació del departament de Geografia de la UAB a la facultat de Lletres, l’any 1974, com un epígon d’aquell macrodepartament. Hi van continuar diversos professors compromesos amb el projecte fallit, com Juli Busquets, Jordi Borja o Àngels Pascual, entre d’altres, els quals haurien pogut adscriure’s al nou departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Econòmiques. Només va ser un pal·liatiu per sortir del pas. Lluch no va acabar mai de digerir-lo del tot. Posem per cas, anys a venir encara maldaria, sense èxit, per aconseguir el trasllat del departament de Geografia a la Facultat de Ciències Polítiques.

¿Fins a quin punt va influir aquest context amb el seu refús, manifest a partir de mitjans dels setanta, de la recerca acadèmica convencional i a l’escalafó tradicional? La resposta que ens endúiem quan li demanàvem consell per a la tesi doctoral en pot ser una metàfora: “si no vas per millorar Catalunya dins l’Espanya moderna, no paga la pena ni aixecar el llapis”. El dictador se n’anava a la eternitat afusellant, tal com
 

[...més semblances]

havia arrabassat el poder. I les esperances de temps renovats no avançaven amb els nous governants, els quals no passaven de ser els vells amb vestits renovats. Per acabar-ho d’adobar, els anys turbulents de la Transició, com hem dit, se solaparen amb l’aigualiment de la paradoxa de la UAB. En aquest context, el record d’un Enric Lluch trinxat pel dolor i la indignació, en rebre la notícia de l’assassinat d’Oriol Solé Sugranyes, a qui havia tingut a classe a Costa i Llobera, ens perdura inesborrable a la memòria.

Desencís? Una altra “causa perdida”? ¿Aclaparament per la contundència de les explicacions territorials d’un Vilar, o d’un Harvey, d’un Castells o d’un Indovina? Allò de cert, tanmateix, és que no va abandonar la nau del seu –malgrat tot- departament. Després de coordinar-lo eficaçment durant dos anys reglamentaris (1974-76), es va desentendre de la seva gestió quotidiana per a compaginar la docència que li tocava amb els treballs editorials, en el benentès, però, que no va abandonar res a la deriva. L’Enric sempre va estar disposat a ajudar i participar en el que convingués, en situacions crítiques i en ocasions trivials, a les verdes i a les madures, en la mida de les seves possibilitats, i més i tot encara. Volem deixar constància, en especial, del paper dirigent que va tenir per a encarrilar la docència del segon cicle de geografia a la UAB, concedit el 1977, per mitjà de treballs pràctics informats des de diverses assignatures, unes pràctiques que li rememoraven les que havia cursat, molts anys abans, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó sota la direcció de Vicens Vives. De la perseverança i la cura en la conservació i ampliació de la Biblioteca d’Humanitats i de la col·lecció de revistes, en especial, una eina fonamental per a la recerca i la docència dels professors de la UAB i de tots aquells que hi han fet cap. Així mateix, per la tossuderia –altra paraula clau del parlament d’avui del seu fill- en demanar, any rere any, docència al Col·legi Universitari de Girona, un encàrrec que complíem ben de gust tots els membres del departament, però que fatigava al més animat. I el darrer, i no pas l’últim dels serveis prestats al departament de la UAB: les gestions per al nomenament de Pau Vila com a doctor Honoris Causa i l’organització de l’acte d’investidura celebrat a Sabadell a les darreries de 1979.  seguir >>>

 
Enric Lluch i Martín
 Barcelona 1928 - 2012

Aportacions


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 
  l'àmbit de trobada  ·  er encastre  ·  el lugar para el encuentro  ·  gailenen bilgunea  ·  o lugar de encontro  ·  le lieu de rencontre  ·  the gathering space
 
  Pàgina actualitzada el
5 de desembre de 2012
 
pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxviii
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi.
Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud d’ingrés.
    Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans
Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona
scg@iec.cat